Aquests darrers dies, setmanes, un dels temes que està centrant el debat mediàtic i polític –fins a la més petita escala- és el de la refundació de Convergència. Una refundació que és indiscutiblement necessària i en certa manera, urgent. Una necessitat que afortunadament s’ha reconegut i que per tant monopolitzarà el proper congrés del mes de juny, que s’espera de canvis profunds.

Ara bé, crec que ens equivoquem si pensem que només CDC necessita tota aquesta sèrie de reformes substancials en el seu funcionament. M’atreviria a afirmar que tots els partits “clàssics” –entenent clàssics com aquells partits que fa dècades que existeixen- compartim, en petit comitè, que distem molt de ser organitzacions eficients i atractives. Els partits polítics hem deixat de ser interessants per a molta gent interessant.

Perquè ha passat això? Estructuralment, els partits no han canviat massa al llarg de la seva història recent. En essència, i malgrat les successives ponències d’organització dels innumerables congressos, segueixen funcionant tal i com es van pensar fa 30 o 40 anys. Però en aquest temps, la societat ha canviat. Profundament. Quan es van idear els fonaments de les estructures actuals dels partits, la ciutadania gestionava el seu temps de forma molt diferent: entre d’altres coses, no havien irromput totes les tecnologies de la informació i actualment les persones tenim un ventall inacabable d’activitats de lleure i formació que satisfan qualsevol de les nostres inquietuds.

El debat de les refundacions, doncs, ha de superar el que podríem denominar com a simple “postureig”: ha d’anar a l’arrel de l’estructura dels propis partits. Cal formular-nos preguntes noves. Quin sentit té la militància entesa com l’hem entès fins ara? Quina ha de ser la funció dels quadres locals/comarcals dels partits? Quines han de ser les dinàmiques internes? Han de ser estrictament internes aquestes dinàmiques? Cal que els partits tinguin seus locals que moltes vegades esdevenen una fórmula d’aïllament del món real on passen les coses? Si cal, com han de ser aquests locals? Cal tenir sectorials? I si cal, quin ha de ser el seu sentit?

Tots aquests canvis requereixen de la voluntat i la capacitat dels quadres del partit de sortir de la seva zona de confort. L’exemple de les primàries n’és un dels casos més evidents. Més enllà de la reivindicació de la democràcia interna, aquest procés d’elecció de càrrecs suposa passar d’un sistema de cooptació –et proposen- a un de candidatura –et proposes-. El canvi de paradigma és notable. Però xoca frontalment contra la ortodòxia instal·lada en els partits.

Aquesta és la veritable batalla d’aquests processos de refundació. El principal enemic de la regeneració és la ortodòxia, entesa com aquella actitud o filosofia d’acció que no es vol moure d’allò que ha vingut marcant l’acció política les darreres dècades. I això no s’arregla –només- amb un canvi de cares per unes de més joves.  Estic jo disposat a arriscar allò que ara tinc assegurat per tal de poder prestar un millor servei a la societat? És una qüestió d’actituds. I com ja se sap, les actituds no tenen edat.