La conciliació laboral i familiar és una idea fantasma: se'n parla molt (cada cop menys: en ple catacrac sembla que no ens puguem permetre segons quines reivindicacions) però no se l'ha vista mai enlloc. Fer compatibles la vida familiar amb la vida professional sense renunciar a res hauria de ser un repte social com una casa de pagès, però ara i aquí és un miracle. Una utopia.

Una idea encara més fantasma, que ja és dir: la regeneració democràtica. S'esmenta a cada telenotícies, se'n fan cimeres, l'escoltem en boca de polítics de tots colors, però a veure qui és el guapo que es posa a fer net d'una vegada. Netejar a fons fa mandra, i si de camí cap a l'estat propi ens entretenim a aixecar catifes no arribarem ni al peatge de Martorell, pensen alguns. I això de la transparència està bé, però en el fons és una il·lusió òptica: el vidre de les ulleres del veí sempre és més transparent que el teu. I les llistes obertes sí però no, i qui dia passa any empeny.

És així com la regeneració democràtica, tan urgent com és, guanya números per convertir-se en un oxímoron. Una mentida. Com l'amor lliure, l'aposta segura, l'accident premeditat, el caos controlat, el creixement negatiu, el pensament únic, l'espontaneïtat calculada, el foc amic o la guerra humanitària. El dia que “regeneració democràtica” ens faci tanta gràcia com “intel·ligència militar” voldrà dir que hem deixat de creure en la democràcia, que l'hem espatllada sense remei. I carregar-se el menys dolent dels sistemes polítics sense tenir-ne cap de millor al portamaletes és una estratègia realment digna d'una intel·ligència militar.