Els anys setanta, l’èxit del moviment folk a casa nostra, va posar de moda tot un seguit de cançons nord-americanes que, alhora, també es van estendre per tot Europa. Al costat d’aquest repertori, aquí es van recuperar també moltes peces autòctones, de caràcter festiu, lligades a la memòria popular com ara El tren d’Olot, que comunicà la capital de la Garrotxa amb Girona, de 1911 a 1969. Aquesta i d’altres peces eren cantades, reproduïdes i sentides, un cop i un altre fins a l’infinit, per tot de joves que ens hi esgargamellàvem, sempre que podíem, a qualsevol lloc.
 
El tren d’Olot tenia una tornada que assegurava que el ferrocarril en qüestió “surt quan vol i arriba quan pot”, una sentència que bé podria ser aplicada a la majoria de serveis que presta, a casa nostra, la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, coneguda com a Renfe. I, certament, aquesta és una de les moltes atribucions negatives que poden fer-se al pèssim servei de trens de l’empresa espanyola. Tan sols amb una desena part dels conflictes que, sobretot en l’àmbit conegut com a rodalies, protagonitza la Renfe, el ministre de Transports d’un Estat seriós com Alemanya ja faria temps que hauria dimitit, una vegada i una altra.
 
La darrera dècada, fins poc després de jubilar-me, he anat a Barcelona tres o quatre dies, cada setmana, durant tot el curs. I, com que visc a Tarragona i no condueixo, ho he fet amb tren. El fotimer d’experiències desastroses que hi he anat acumulant, regularment, és de proporcions tan elevades que l’empresa ferroviària en qüestió no disposaria de prou vagons si els haguéssim d’omplir de queixes. I el mateix dirien altres viatgers del Camp de Tarragona o les Terres de l’Ebre, que són aquells amb qui coincideixo en el mateix martiri i estic convençut que també els d’altres destinacions cap a Lleida o la Catalunya Vella.
 
Aprofitant la coincidència de dates entre la Setmana del Llibre en Català i la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, vaig enfilar cap a la capital, proveït de la meva motxilleta amb rodes per encabir-hi els llibres que, com així va ser, estava segur que acabaria comprant. Vistes totes les parades, a un quart de set era ja a l’estació del passeig de Gràcia. L’andana era més plena del normal i, a poc a poc, a mesura que s’anava anunciant el retard de diferents trens, la gent s’hi arraïmava de tal manera que, al final, ja es va fer del tot intransitable. Al cap d’una hora de retard, xafogor i suor ambiental accentuada, vam pujar a un tren que anava cap a Sants, en direcció a Lleida.
 
“Salvats”, vam pensar, oblidant que l’alegria dura ben poc a la casa del pobre. Després d’estar aturats i desinformats una bona estona a Sants, per megafonia van anunciar el següent, naturalment en la sola llengua que, de fet, funciona com a oficial en tots els àmbits, usos i funcions: “Señores pasajeros, este tren dejará de funcionar en esta estación. Hagan el favor de bajarse y subir a otro tren”. Així, tal com sona, amb un menyspreu absolut cap als viatgers i sense cap informació addicional sobre quin era l’altre tren que havíem d’agafar, a quina hora sortia, de quina andana i amb quina destinació final.
 
De llavors ençà, allò va ser un campi qui pugui, un veritable Cafarnaüm, i tot d’homes, dones, gent gran, xiquets i canalla, vam baixar del tren talment el procés d’independència: sense brúixola, ni full de ruta, ni acció coordinada. Tothom tirava cap on podia, sense cap més estímul que el desig de tocar el dos i ràpid d’aquella estació inhòspita. N’hi hagué que van enfilar-se a un tren cap a Sant Vicenç de Calders, d’altres a un Intercity cap a València que no parava a la ciutat de Tarragona sinó a l’estació del Camp enmig de l’ídem i, de sobte, anuncien un tren cap a Lleida. Els que hi quedem hi pugem quan arriba, però al cap d’una estona tornem a sofrir la mateixa cantarella, en la mateixa llengua: que el tren no es belluga d’on és i que n’agafem un altre. Quasi dues hores després d’haver iniciat l’aventura som ja dalt d’un altre tren.  
 
Quan hi pugem ja arriba ben atapeït de les dues estacions anteriors: França i Passeig de Gràcia. I no podem anar més enllà de la porta perquè ja va ple de gom a gom, amb tots els seients ocupats i la resta de viatgers tots drets o per terra. M’hi assec, i així fins a Tarragona, mentre intento trobar una posició més suportable entre altres peus i cames. La meva dona resta dreta fins que un passatger d’aspecte magrebí i de mitjana edat, en un català perfecte, li ofereix el seu lloc tot dient: “És normal que la gent més jove deixi seure a les persones més grans que nosaltres”. Una consideració, aquesta, que agraïm i que deuen desconèixer els passatgers joves, asseguts còmodament. Quan entrem a casa són ja les deu de la nit tocades: asclats, rebentats i amb tot el cos adolorit, sense haver rebut en tot el viatge cap informació de Renfe sobre les causes del retard i d’un servei tan pèssim.
 
L’endemà veig les notícies i diuen que un tren ha descarrilat a Vilanova, el mateix que fa un mes va fer-ho a Sitges. De Barcelona per avall, doncs, la circulació es troba tallada. També s’hi troba de Barcelona per amunt, ja que hi ha hagut un accident mortal en un pas a nivell, en un indret diferent del que, dies enrere, provocà la mort d’uns quants joves. Feliçment, no hi ha morts cada dia. Sí, però, que és gairebé impossible de trobar una sola jornada sense cap incidència ferroviària a la xarxa de rodalia, amb retards de sortida i d’arribada, incompliment d’horaris, trens aturats i gent caminant per les vies, vagons sense aire condicionat o calefacció segons l’estació de l’any, etc., fent saltar pels aires els horaris de la gent que viatja per motius laborals, d’estudis, sanitaris, culturals, esportius, de lleure o familiars. 
 
Potser es deu poder dir d’una altra forma, però, pel que fa al servei ferroviari, Espanya té amb Catalunya i el País Valencià un tractament típicament colonial: n’extreu tants recursos com pot, incomplint reiteradament tots els compromisos pressupostaris, amb una deixadesa total i un abandonament absolut pel que fa a inversions per millorar i modernitzar l’estat de la xarxa, les vies, els ponts, els passos a nivell, els túnels, la maquinària, els vagons, etc. Tota la concepció del transport consisteix a comunicar-nos tots amb Madrid, però a impedir que ens comuniquem bé, ràpid i a bon preu entre nosaltres. No sols entre el País Valencià i el Principat, sinó també entre Barcelona i cada punt del territori o entre València i els diferents destins on arriba el ferrocarril.
 
El maltractament és col·lectiu cap al nostre país i ens perjudica a tots, perquè no fa distinció entre els de dretes i els d’esquerres, els que són independentistes i els que no en són, els que se senten catalans i els que no. Pel simple fet de residir a Catalunya ja ens toca el rebre a tots.  Em sorprèn com hem tingut tanta paciència fins ara i com és que encara no s’ha produït una revolta, un amotinament massiu de gent al tren, a les estacions, a tot arreu. Si no ens plantem, tot continuarà igual i Renfe continuarà fotent-se de nosaltres...