Només fa una setmana del 21-D i ja hem tingut temps per posar cadascú al lloc que li correspon. Sense dilació, hem pogut comprovar l'aberrant capacitat d'odi pocatraça i més recalcitrant (com s'entén si no, la fastuosa Tabàrnia), o la vergonyosa indecència que practica aquell periodisme que milita a l'Íbex35, o el menyspreu vanitós i infinit d'aquells qui no saben acceptar el resultat d'unes eleccions. Set dies que han estat suficients per constatar que l'estat espanyol només contempla el llenguatge de la repressió. Judicial, policial i estatal.
 
Set dies on han quedat enterrades totes les esperances de la bona fe: ni es busca diàleg, ni s'accepta la majoria vencedora, ni es vol una solució al conflicte per vies polítiques. Perquè això va així: l'Estat assenyala i el seu braç "legal" executa, sense fissures ni penediments, tot demostrant al món –mentre mira cap a una altra banda– que cal castigar el dissident, que cal perpetuar una democràcia carrinclona i aristocràtica, i que aquí només mana qui té el garrot de la veritat absoluta, aquell que sempre colpeja amb vehemència i amb voluntat d'humiliació.
 
No ha hagut de passar ni una setmana per tornar a sentir les amenaces d'un 155 etern. Per veure com el Suprem redobla l'embat contra el procés i interfereix en la formació del nou Govern. Per sentir com el Ministre de l'Interior –grotesca caricatura d'un xèrif amb la testosterona desbocada– no descarta la detenció de Marta Rovira i Elsa Artadi per impulsar llistes electorals. I rematat per la notícia de la detenció dels dos regidors de la CUP de Reus acusats d'"incitació a l'odi" durant l'1-O.

Han passat set dies i ja n'hem tingut prou per veure l'aparell de l'Estat centrant els esforços en destruir aquells qui l'han derrotat a les urnes. Espanya convertida en un estat policial de repressió sense fi on s'investiguen els llagostins del menú de Nadal dels policies destacats al Port, però on ningú ni tan sols demana perdó per haver atonyinat un ciutadà que ha perdut l'ull, o per explicar què coi passava amb el confident del CNI que va planificar l'atemptat del 17-A. Tot plegat molt democràtic. El retrat de la impossibilitat d'exercir la llibertat de pensament i d'acció política en un país on les pitjors retallades viscudes no han estat les econòmiques, sinó les de drets civils fonamentals.