Alemanya és un estat federal. Espanya és un estat federal. Què sents quan llegeixes aquestes dues frases? A mi, la primera frase no provoca cap emoció, perquè que Alemanya sigui un estat federal és un fet com qualsevol altre. En canvi manifestar que Espanya és o vol ser un estat federal em provoca reaccions emocionals, com una lleugera irritació. Explicaré per què: perquè sovint tinc la sensació que darrere de la pretesa voluntat de construir un estat federal al lloc on ara trobem el regne d'Espanya s'amaguen interessos poc transparents. I per tant tinc la sensació que em volen aixecar la camisa, cosa que no m'agrada.

Zapatero va ser federalista quan va arribar al poder. Per què els seus no el van deixar dur a terme una reforma administrativa de l'estat? Què ens fa pensar que la situació ha canviat i ara sí que és possible? Tampoc m'agrada que em fan topar dues vegades amb la mateixa pedra. El sector federalista català (algú coneix un federalista espanyol en el panorama polític actual?) pren sovint Alemanya com a exemple de convivència pacífica en un estat federal. Però per conviure en pau, tots han de cedir una mica del seu poder a favor del bé comú. Vista la trajectòria històrica de la política espanyola cal preguntar-nos: seríem a l'estat epanyol capaç de fer-ho?

No es pot entendre el federalisme alemany sense tenir al cap la convivència de les tribus germàniques al centre d'Europa fa 2000 anys i la seva unitat, a pesar de rivalitats i diferències òbvies, contra l'adversari comú: Alemanya mai havia sigut un espai cultural homogeni. De fet la riquesa de l'idioma i els seus dialectes avui dia també remunta a arrels diverses no d'un sol idioma alemany, sinó dels idiomes que cohabitaven entre l'espai d'ocupació romana a l'oest i els idiomes d'arrel eslava a l'est. De la convivència de les tribus passat per la cooperació dels regnes sota l'emperador Carlemany fins al federalisme alemany actual elaborat pels aliats després de la segona guerra mundial, podem observar una lògica contínua: políticament i lingüísticament, la cultura alemanya prové de fer pinya dels no-tant-diferents en contra dels encara molt més diferents.

A Alemanya doncs tenim infinites varietats dialectals –algunes poc intel·ligibles si no ets de la regió-, sis (!) idiomes cooficials reconeguts i dues religions autòctones que marquen maneres de ser molt diferents entre les persones practicants. I totes aquestes diferències, en àmbit polític no molesten a ningú.

En canvi a Espanya sempre hi ha algú a qui l'existència d'altres idiomes (en el seu vocabulari: “perifèriques”) el molesta i qui fa demagògia en contra d'elles. El menyspreu a les diferències es converteix en un discurs pseudopolític per a guanyar vots sense que s'adonin que el respecte vers un idioma és el respecte vers una identitat i per tant vers una part de la població pròpia. Segons sembla, als grans grups d'interessos espanyols ja li va bé aquest discurs de tic xovinista, ja que sempre troben un aspirant polític disposat a defensar-lo per tal d'arribar al poder de manera ràpida.

Tornant a la història del federalisme alemany: davant d'aquestes diferències culturals i històriques entre el país centreeuropeu i l'estat espanyol de tradició centralista-borbònic podem intuir la complexitat que representa voler crear un estat federal on predomina una cultura centralista des de fa segles i que segueix predominant avui dia.

I és aquí on Catalunya s'ha de recordar sempre de les seves arrels com a país de convivència “federal” en èpoques dels comtats i pagui sota un rei amb rol conciliador. No caiguem en el model d'un estat centralista. Hauríem de tenir prou valentia per a crear el nou estat territorialment equilibrat, no només com a mostra de respecte vers els habitants de totes les comarques, sinó com a eina per crear un país pròsper on el creixement econòmic i és infraestructures arribin més enllà de l'àrea metropolitana. Tenim la possibilitat de fer-ho.