Finalment, potser, el Parlament proclamarà avui la independència de Catalunya. Permetin-me la llicència de posar aquest “potser”, perquè després de veure el que hem vist, tant la jornada del 10 d’octubre com ahir mateix, seria temerari fer un pronòstic clar en un escenari tan canviant i voluble com el que hem tingut aquestes darreres hores.

El que és evident és que amb aquesta nova giragonsa del president Puigdemont, ha tornat a quedar clara la nul·la voluntat de diàleg del govern espanyol. Talment com van fer a Cuba a finals del segle XIX, o més endavant amb els rebels del Rif, només es plantegen una victòria que comporti la humiliació de l’adversari. No es plantegen guanyar a partir del diàleg o del pacte, sinó que només volen imposar-se per golejada. 10 a 0, que deia Soraya.

Com han manifestat els últims dies els principals dirigents del PP, la convocatòria d’eleccions autonòmiques per part de Puigdemont no era suficient per aturar la maquinària del 155. A més, el president català havia de demanar perdó públicament pels passos fets fins ara i comprometre’s a actuar “dins de la legalitat”. Amb això al sarró, es plantejaven de discutir i avaluar la possibilitat d’atenuar determinats aspectes del 155. És a dir, divagacions i poca cosa més. Cap concreció ni garantia. I mentrestant, els presoners polítics a la presó, els processos judicials contra el Govern avançant a tota marxa i la maquinària repressiva intacta i apuntant cap als nostres carrers.

No tinc cap dubte que aquest matí Rajoy tenia la partida guanyada si hagués respost amb una mínima mà esquerra i amb unes dosis d’humilitat a la proposta de Puigdemont de convocar eleccions autonòmiques si ell retirava l’article 155. Una victòria fàcil, humiliant per l’altra banda i amb el mínim desgast. Una victòria, a més, que feria de mort la unitat d’acció en el bàndol independentista, que deixava el mandat de l’1 d’octubre sense efectes i que feia miques la seva força més preuada: la mobilització de la gent.

Perquè, certament, les manifestacions de tots aquests anys, la defensa de les urnes contra les porres de la policia i la Guàrdia Civil, l’aturada general del 3 d’octubre o les darreres mobilitzacions massives per la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez no es van fer per aturar l’article 155. No es van fer per tornar a quedar igual que fa un mes. Les mobilitzacions més grans de la història d’Europa i el referèndum d’autodeterminació tenien com a objectiu guanyar la llibertat i la República. I les eleccions autonòmiques no només ens allunyen d’aquest objectiu, sinó que esberlen tot allò que hem aconseguit construir al llarg de tots aquests anys.