El procés català ha omplert de prosa un munt de pàgines. La consulta ha obert camí a una oratòria bulímica al voltant de la cosa. Milers de lletres i paraules han decorat monòlegs; i això, tant a un costat com a l’altre. Hem assistit a la manipulació del llenguatge per justificar o negar el dret a vot, a la perversió dels discursos per comparar fets antagònics o a la prostitució dels mots per apropiar-se de la veritat. Tot per legitimar, o no, una consulta, dotar-la de legalitat o il·legalitzar-la. Dues realitats que caminen en paral·lel i no conflueixen ni ho faran. Ara bé, en tot aquest temps, i això sí que és propietat exclusivament de certs sectors unionistes i el govern de l’Estat espanyol, s’han emprat amenaces envers les institucions, el President de la Generalitat i càrrecs electes o últimament, fins i tot, a representants de la societat civil com l’Assemblea Nacional Catalana. Tot amb la clara intenció de crear pànic i provocar temences per quan s’acosti l’hora de la veritat gaudir amb la marxa enrere de tot plegat.

Però el dia D i l’hora H, són a tocar. El 9 de Novembre és cada cop més a prop. I aquell dia de res hauran servit les paraules grolleres ni les intimidacions, ni les que volien generar temor ni les que mostraven bravura. En dia i hora acordada assistirem a la veritat dels fets consumats que com el vent s’enduran les paraules d’uns o altres. Per què, si a Catalunya la majoria creu realment en un procés democràticament impecable per decidir el futur del nostre país, no val a badar. Ens comencen a oferir gat per llebre abans de saber si hem de sortir a caçar. És el referèndum el què s’ha de fer tant sí com no. Els col·legis electorals han de ser habilitats per l’exercici democràtic del dret a vot. Les urnes han de sortir al carrer per donar veu a tots. I això ha de passar tant si ho volen a Espanya com no. Per què no es tracta de si ens deixen fer-ho; es tracta de si ho poden aturar. I això és el que ens van prometre.

No ens deixem prostituir la il·lusió amb succedanis alternatius, ni plans B. “La por va trucar a la porta, la confiança va obrir, i darrere no hi havia ningú”. Doncs és això. Si el Parlament d’aquest país no és capaç d’obrir la porta a un referèndum el pròxim dia 9 de novembre, sabent de la confiança dipositada en ell per més del 70% dels ciutadans, no cal que pensem en cap pla B; el que hi ha darrere de la porta fa massa por. Però si pel contrari, ens veiem capacitats per fer-la comportant-nos com a nació sobirana i ens retiren les urnes negant-nos entrar als col·legis electorals, llavors a l'endemà tot serà una altra cosa.