Fa cent anys que va néixer el periodista Joaquín Soler Serrano i l'efemèride ens convida a recordar que hi va haver un temps en què la televisió podia oferir entrevistes llargues, fins a més d'una hora, que no eren interrompudes en cap moment pel gag d'un imitador o per un extra disfressat de gallina, i on de fons no hi sonaven músiques transmissores de suspens, ni hi sonaven rialles enllaunades, ni aplaudiments a cop de claca. Entrevistes on el conductor no feia ganyotes estranyes, ni engolava la veu com si expliqués un conte a uns infants, ni parava trampes al convidat per semblar més llest que ell, i on, en definitiva, es tractava l'espectador com una persona adulta i intel·lectualment sanejada.

A fondo, el programa que Soler Serrano va dirigir i presentar a TVE entre el 1976 i el 1981, oferia conversa pura i dura, sense por al silenci ni a la resposta meditada, sense obsessió pel cop d'efecte ni per la revelació escandalosa, amb l'única finalitat de descobrir l'ànima de persones excepcionals. Hi va passar prop d'un centenar d'entrevistats, de Borges a Bertolucci, per dir-ne un parell, incloent-hi els nostres Dalí, Pla o Rodoreda. I és interessant veure com en aquell mateix nivell de grandesa el periodista va col·locar figures que avui són semi-oblidades, com, per exemple, Atahualpa Yupanqui.

És probable que una enquesta sobre el grau de coneixement popular de Yupanqui en l'actualitat donés resultats desoladors, quan parlem d'un dels trobadors més influents del segle XX. No tot és Woody Guthrie i Pete Seeger, dels qui naturalment estem molt a favor. El sud també existeix, i l'empremta d'aquest argentí tan arrelat com cosmopolita és ben visible en l'obra de molts creadors de cançons, de Paco Ibáñez, que va tenir el privilegi de tractar-lo i treballar-hi a París, a Joan Manuel Serrat, i de Peret a Jorge Drexler. O el piemontès Paolo Conte, que l'esmenta, embolcallant-lo d'una aura mítica, a la cançó Alle prese con una verde milonga.

L'entrevista a Soler Serrano a Atahualpa Yupanqui t'atrapa des dels primers compassos, quan t'adones que no es regeix per les regles actuals de l'espectacle televisiu. És captivadora la manera serena i ferma en què Yupanqui ens transporta a la seva infantesa i a la circumstància que va envoltar les seves cançons des del principi: la Pampa, la lentitud de les hores, el vent i el fang, les distàncies infinites del Campo de la Cruz, la figura del gaucho, que, com diu, només era una persona completa quan era muntant a cavall.

Escoltant-lo entens molt més les seves grans cançons: Los ejes de mi carreta, Luna tucumana o Milonga del solitario, o la successió de cobles d'El payador perseguido, retrat adolorit i orgullós de la vida al tros, en què fa saber que no té intenció de cantar als tirans "ni por orden del patrón". Les persones normals tenim el nom i el cognom que ens han caigut al damunt, però Atahualpa Yupanqui (Héctor Roberto Chavero, segons la partida de naixement), va triar el seu a consciència: "Qui ve de terres llunyanes per explicar alguna cosa", ve a dir en llengua quítxua.

Memòria precolombina incrustada als teatres de la vella Europa. Cal escoltar-lo recordant els temps en què va viure a casa de Paul Éluard, quan va conèixer Édith Piaf i el va convidar a cantar en els seus espectacles. "París t'ha d'escoltar". Així ho va fer, amb cançons, algunes, compostes amb la seva dona, Nenette Pepín, francesa de l'illa de Saint Pierre et Miquelon, davant de Quebec, que discretament signava amb un nom masculí, Pablo del Cerro. No se'n parla a l'entrevista. En algunes coses sí que hem evolucionat en un sentit favorable.

Com es transmet la memòria? Què fa que una figura reconeguda en una època es perdi en la boira o se'n modifiqui o relativitzi el perfil amb el pas dels anys? ¿Com fer-ho perquè l'obra d'algú com Yupanqui, o la peruana Chabuca Granda, una altra il·lustra convidada d'A fondo, quedin per sempre més en el lloc que els correspon a la cultura de masses? El segle XX se'ns fon entre els dits. Accedir a tresors a través de conductes amagats o que requereixen una intenció té, però, recompensa, i la dificultat fa que els vincles creats puguin ser més forts. Tremenda paradoxa, quan resulta que les extraordinàries entrevistes de Joaquín Soler Serrano són només a un clic de distància, tan a prop i tan lluny, disponibles per a tots nosaltres per obra i gràcia de YouTube.