El missatge que ens ha enviat la Justícia espanyola per parlar sobre la violació és clar. Violació? Dones heu de saber que, abans, com a condició per ser preses seriosament, cal que us resistiu tant com pugueu, que poseu en risc la vostra vida; esgarrapeu i mossegueu; lluiteu a mort contra el vostre agressor perquè, altrament, sereu posades en dubte, ultratjades, ridiculitzades i considerades culpables.

La recent sentència de la Manada, com és sabut, ha condemnat els integrants d'aquest grup ‒José Ángel Prenda, Jesús Escudero, Antonio Manuel Guerrero (guàrdia civil), Alfonso Jesús Cabenzuelo (militar) y Angel Boza; dos d'ells, membres dels cossos de seguretat de l'Estat i, els altres tres, amb antecedents policials per delictes menors‒ a nou anys de presó per abús sexual continuat. Els fets provats (descrits en la sentència) expliquen amb tota mena de detalls les fel·lacions (a tots cinc membres), la penetració vaginal (de dos d'ells) i l'anal (d'un d'ells); la gravació dels vídeos i el robatori del seu mòbil. A tall de context, recordem que quan van ser detinguts per la policia es va fer públic el missatge enviat al grup (que compartien amb altres amics): "Buenos días. Follándonos a una entre 5. Todo lo que cuente es poco. Puta pasada de viaje. Hay vídeo".

La sentència, però, no reconeix l'agressió per força o intimidació –el que estableix el Codi Penal per determinar violació‒ perquè no hi ha intimidació "suficient". La sentència i la interlocutòria dels tres jutges de l'Audiència Provincial de Navarra (José Francisco Cobo Sáenz, Raquel Fernandino Nosti i Ricardo González; aquest darrer, qui va firmar el vot particular demanant l'absolució) ha rebutjat, per tant, l'existència de violació en grup i les peticions de l'acusació particular i el Govern de Navarra, que demanaven 24 anys de presó, i la de la Fiscalia, que advocava una pena de 22 anys. També ha generat una onada d'indignació als carrers, ha desencadenat l'esgarrifosa però necessària cadena del #Cuéntalo a les xarxes socials i ha externalitzat el conflicte més enllà de les fronteres espanyoles: el Parlament Europeu va debatre sobre l'aplicació dels estàndards internacionals sobre violència sexual a Espanya i la coordinadora i portaveu de l'ONU sobre assetjament sexual, Purna Sen, ha advertit Espanya sobra la subestimació de la gravetat de la violació que suposa la sentència i la culpabilització de les víctimes.

Però aquest no ha estat l'únic missatge que hem rebut els últims dies sobre el tractament judicial de la violència sexual. Les magistrades María José Magaldi, María del Carmen Hita i Rosa Fernández han dictaminat en el Jutjat 4 de Vilanova i la Geltrú que penetrar i practicar sexe oral a una menor de quinze anys en estat de xoc no és violació perquè "no hi va haver força física ni amenaces". En aquest cas, l'agressor era l'oncle de la víctima (la filla del seu germà) i els fets van ocórrer el 31 de juliol del 2011. No va ser violació perquè ella no va fer res. Per tant, sis anys i sis mesos de presó.

Una altra resolució. Novembre a Cantàbria: "no es va provar que la menor hagi oposat resistència física o hagi protestat, plorat o cridat". Parlem d'una condemna de tres anys i nou mesos de presó per a un home que entre els 57 i 62 anys va abusar d'una nena, de qui era veí. Ella tenia 5 anys quan van començar els abusos i 10 quan ho va explicar: tocaments, carícies, masturbacions sobre seu i petons als genitals.

No és per morbositat que descric les agressions sexuals (abusos, segons les sentències) que van patir aquestes nenes i la noia de La Manada (que només tenia 18 anys). És un exercici de contextualització. En aquests tres casos, els jutges no veuen suficient resistència, rebuig o oposició. Però no exigeixen res sobre el consentiment. Demanar a la víctima que provi la seva resistència, dona coartada a l'agressor. En canvi als agressors, no se'ls demana que esclareixin quan es va produir l'acord o el consentiment. Més avantatge.

És impossible, en aquests tres casos, parlar de no-intimidació. Perquè només la diferència d'edat o el vincle parentiu (en els dos últims) ja és en si una intimidació. Pel que fa a la violació grupal de la Manada: cinc contra una, quan la superen en nombre, força, corpulència i edat... esperar que la víctima es revoltés i es resistís és tant com demanar-li una resposta heroica i suïcida. I no haver-ho fet la condemna, perquè no ha quedat demostrat que la van violar, del tot.

Resistiu-vos fins a morir. Perquè per demostrar que has estat violada, has d'haver estat disposada a deixar-t'hi la vida. Aquesta és la lliçó.