El mateix dia que el Parlament de Catalunya debatia els pressupostos del 2017, al Parlament d’Escòcia s’hi decidia si s’invocava la secció 30 de l’Scotland Act del 1998, la qual permet que se cedeixin poders al parlament escocès perquè legisli en matèria de referèndums “per donar als ciutadans d’Escòcia l’oportunitat de triar el seu futur”.

La moció parlamentària escocesa contemplava també una consulta entre la tardor del 2018 i la primavera del 2019, quan hi hagi més “claredat respecte les negociacions del Brexit i en el moment en què el Regne Unit estigui a punt de marxar de la UE”. La voluntat d’organitzar un altre referèndum sorgeix d’una premissa de partida: bona part de l’argumentació favorable al "remain" en la campanya del referèndum celebrat l’any passat va basar-se en què Escòcia marxaria de la Unió Europea si s’independitzava. Amb el Regne Unit iniciant el seu camí de sortida (la primera ministra, Theresa May, activarà l’“inici de l’adéu” el proper dia 29 de març), el govern escocès, conjuntament amb els Verds, considera que la situació ha canviat substancialment i que Escòcia ha de manifestar de nou si vol seguir formant part d’un Regne Unit fora de la UE.

Precisament també aquest dimarts s'ha presentat a Barcelona el col·lectiu Llibertats, un grup de professionals del dret contraris al sobiranisme que defensen la seva posició amb arguments com que no volen que “es trenqui l’estat de dret” i que “el dret ha d’estar al servei de les llibertats” (sic).

El contrast en la interpretació de la llei entre casa nostra i Escòcia no podia ser més flagrant. Mentre a Escòcia es busquen camins per resoldre la situació per la via política, l’apel·lació aquí al respecte a les lleis i la intenció de fer-nos empassar ideologia en nom del dret és constant. És ben sabut que, durant el segle XX i XXI, el dret a l’autodeterminació s’ha aplicat a territoris que han patit conflictes violents o a colònies, però això no comporta que el dret d’independitzar-se se circumscrigui únicament en aquests casos.

La gran pregunta respecte la relació entre la independència i la legalitat que els juristes pro-unionistes no ens responen és fins a quin punt Catalunya té la legitimitat suficient per separar-se en un context democràtic. Segurament la seva resposta és que no en té cap, passi el que passi, atès que consideren que no hi ha democràcia al marge de la llei. Molts contraris a la independència recorden que hi ha procediments legals i democràtics per modificar les normes que tots plegats ens hem donat. Però aquesta premissa oblida que el debat s’hauria de portar a terme en un marc que garanteixi la neutralitat institucional i el respecte a les minories. La primera sembla una quimera i la segona és virtualment impossible, atès que fins i tot si el 100% dels catalans estiguessin a favor de reformar la Constitució (o de qualsevol altra cosa), la seva força seria innecessària per canviar gairebé res.

Però, per sort pels que miren el dret i la filosofia des d’un punt de vista menys ideològic i nacionalista, la seva opinió no és l’única. Fins i tot des del respecte a les lleis la legitimitat de separar-se es pot argumentar amb precisió. No és només que l’Estatut de Catalunya va ser severament escapçat, que l’autogovern cada cop és menor, que el govern espanyol ha presentat més de 32 recursos al Tribunal Constitucional contra normes catalanes o que les instàncies judicials s’han usat per qüestions ideològiques. És, en definitiva, que s’ha produït un trencament del pacte territorial original. Com ha repetit en múltiples ocasions el jurista Pérez Royo, el pacte territorial entre Catalunya i Espanya de la transició, ja fràgil de partida, s’ha esmicolat.

En aquest context, poc favor fan a la seva causa els que demanen únicament el respecte per la llei perquè, segons aquesta mateixa llei, l’Estat té el deure de negociar i, sobretot, de complir els pactes entre les parts. És, de fet, el que el filòsof Allen Buchanan va considerar l’any 2003: “la violació d’un acord d’autonomia intraestatal legitima la causa de la secessió”. O el que venia a dir implícitament el diputat conservador, unionista i professor de Dret, Adam Tomkins, a la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon durant el debat al Parlament d’Edimburg: “Al Regne Unit, a diferència d’Espanya, el cost de tenir el dret a fer un referèndum és que ha de renunciar a la unilateralitat i l’ha de negociar amb l’altra part”.