Debat enverinat i brut, el dels rèdits de l’estratègia d’ERC per l’anomenada desjudicialització del conflicte. Els fets objectius són ja prou embullats i contradictoris per ells mateixos, i l’actitud dels actors polítics els cobreix de fang –per no dir de merda– i els fa encara més confusos. Aquesta setmana, després que es fes públic que la Fiscalia demana presó i inhabilitació per a Josep Maria Jové i Lluís Salvador, d’ERC, l’exconsellera de Junts Lourdes Ciuró piulava, despietada: “Tres anys donant estabilitat al Gobierno, a canvi de res”.
 
Deixant de banda la manca d’humanitat del tuit i centrant-nos en l’anàlisi dels fets, el cert és que Ciuró no té raó quan diu “a canvi de res”. Tothom sap –ella també– que si ERC no s’hagués menjat les contradiccions i no s’hagués embrutat les mans en solitari amb la investidura de Pedro Sánchez, avui els 9 presos polítics (quatre d’ells, companys de partit de Ciuró) encara estarien tancats a les cel·les de Lledoners, Puig de les Basses, i Wad-Ras. O algú es pensa que l’indult va caure del cel?
 
Seguint amb els fets, si els republicans no s’haguessin tornat a embrutar les mans negociant amb el PSOE una reforma ad hoc del codi penal, Jordi Sánchez, Josep Rull i Quim Forn no podrien ser candidats per Junts, el partit de Ciuró, a les pròximes eleccions. I la veritat objectiva és que, si volen, ja ho poden ser.
 
No sabem quin valor dona Ciuró a la llibertat i als drets de participació política dels seus companys, però atenent a la piulada, hom diria que gens. En qualsevol cas, si aquesta llibertat i aquests drets de participació política haguessin depès de l’estratègia de Junts a Madrid, ella ara hauria de parlar amb el secretari general del seu partit a través dels barrots, i encara portaríem tots el llaç groc a la solapa. No assumir mai contradiccions facilita presentar-se com a pur i immaculat davant de l’opinió pública, però, en canvi, no permet presentar resultats.
 
Dèiem que, més enllà del fang de la política sectària, els fets són embullats i contradictoris. Tan indiscutibles són els resultats esmentats, com ho és que ERC està essent castigada per la judicatura (manteniment de la inhabilitació de Junqueras, peticions de la Fiscalia contra Jové i Salvadó) i humiliada pel PSOE, que aplaudeix les resolucions i treu pit repressiu en públic. Als socialistes se’ls veu contents, que Junqueras no pugui fer política institucional fins al 2031 i que Jové i Salvador puguin anar a la presó. Les intervencions públiques del president Sánchez, el seu ministre Bolaños i el seu delegat a Catalunya Salvador Illa són míssils a la línia de flotació del diàleg.
 
Tothom a Catalunya pot entendre que una judicatura conservadora i espanyolista boicotegi els resultats del diàleg polític. El problema no és aquest, el problema és que Marchena fa la revisió que fa de la sentència, i el PSOE i la Moncloa surten a aplaudir-lo i a dir que això els dona la raó a ells. El problema és que la Fiscalia s’acarnissa en Jové i Salvador, i el PSOE i la Moncloa surten a aplaudir una altra vegada. Què vol Sánchez, doncs, desjudicialitzar i desinflamar? O castigar i humiliar els seus interlocutors polítics? Intencions poc clares i fang, molt de fang en el terreny de joc. Tant, que hi ha dies que ja ni es veu la pilota.