En el camí cap a la independència no s’hi val a badar, a deixar-nos ficar gols, a anar amb el lliri a la mà o a no dir les coses pel seu nom. I parlant clar hem de recordar que l’actual direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va ser triada pel Parlament de l'anterior legislatura. Va ser una direcció fruit del pacte CiU-PP; un pacte que ja no respon –si és que mai ho va fer- a la voluntat dels votants catalans i que ha quedat caducat ja en tots els àmbits. Excepte a la CCMA.

I és aquesta direcció caduca i deslegitimada la que, amb la manca total d’un projecte de lideratge de l’audiovisual català per als propers anys, ha decidit eliminar les emissions del canal via satèl·lit i deixar sense senyal televisiva de TVC als catalans de l'exterior; tancar emissores de ràdio i canals de televisió (I-Cat FM, 3XL i mig C33), afeblint així la presència de la llengua catalana a les ones;  externalitzar programes creats a TVC, com "Veterinaris", o departaments sencers, com el comercial; tancar corresponsalies tant a l'exterior (Marroc o Amèrica del Sud) com a l'interior (Catalunya Nord); no cobrir peces fora un radi quilomètric determinat per no generar hores extres, deixant territoris orfes de representació; no reemplaçar les baixes del personal fix, ni temporals ni per defunció; no renovar 400 persones que, amb contractes mercantils i temporals, eren de facto personal de l'empresa; anunciar un acomiadament col·lectiu de 312 persones fixes, que han guanyat la seva plaça per oposició pública, que fan una feina reconeguda internacionalment i nacional, i que són líders d'audiència mes rere mes; i provocar al que resta de la plantilla una pèrdua de poder adquisitiu del 23% del sou en els darrers quatre anys.

La mateixa direcció que ha decidit negar-se a estudiar i/o negociar altres mètodes d'estalvi proposats pels propis treballadors i treballadores, mentre es mantenen sous altíssims i fora de conveni a directius i càrrecs nomenats a dit. I tot plegat, sent una de les empreses públiques de comunicació més barates d'Europa per al ciutadà (uns 35 euros l'any, a canvi d'una oferta audiovisual de cinc canals de televisió, tres emissores de ràdio i diversos canals web i plataformes digitals, totes elles de qualitat).

La mateixa que pren totes aquestes mesures acceptant submisament una nova retallada pressupostària que significarà una reducció acumulada de més del 40% respecte el 2010, si tenim en compte l’IPC. És a dir, quasi la meitat dels diners que rebien TV3 i Catalunya Ràdio de la Generalitat en la legislatura en la que aquests senyors van ser triats. La qüestió clau és si amb aquests recursos podem seguir donant una oferta comunicativa de qualitat i altament competitiva. La resposta és evident, i és: no.

Parlant sense embuts, doncs, i com em recordava un company aquests dies, aquest reguitzell de decisions només poden rebre un nom: desballestament. Desballestament del que no se n’escapen, tampoc, altres estructures comunicacionals claus d’aquest país, com l’ACN. I el desballestament dels mitjans de comunicació públics catalans, que han de ser i són una eina clau tant en el camí cap a la independència com en la construcció d’un nou Estat català políticament lliure i socialment just, només pot interessar-li a qui vulgui posar pals a les rodes a aquest procés. Perquè els mitjans de comunicació públics són estructures d’Estat. I desballestar les poques estructures d’estat que tenim només pot interessar-li a l’unionisme.

I doncs, què? Hem de seguir-li el joc a l’unionisme? O hem de reclamar polítiques sobiranistes clares i depurar responsabilitats? Si hi ha voluntat política, encara som a temps de preservar els nostres mitjans. Perquè són els nostres i perquè són la màxima i insubstituïble plataforma de projecció de la realitat, la llengua i la cultura catalanes, al país i al món.