El Parlament de Catalunya ha esdevingut l'escenari de tot tipus d'espectacles grotescos des que va decidir renunciar a la seva sobirania no plantant-se davant les ingerències del jutge Llarena. No cal dir que el poc respecte que Ciutadans mostra a la institució és molt més escandalós que res, i que el seu hooliganisme és un insult que vesteix allò que, per diversos motius, és del tot antidemocràtic -per posar-hi un adjectiu suau. Però no puc evitar pensar que aquest hooliganisme desbocat ha crescut a redós de la degradació dels partits independentistes, que no han sabut defensar amb fermesa l'1 d'octubre i s'han deixat endur per la part més fosca de la repressió, que és aquella que empetiteix l'oprimit quan s'aferra a un discurs que només li permet llepar-se les ferides.

L'episodi del Sr. Carrizosa traient un llaç groc d'un escó del Parlament només és una petita mostra del que ens espera aquesta legislatura: el conflicte es mantindrà en el pla retòric i simbòlic, però serà més agressiu que mai. Ciutadans treu rèdit de la bronca, i l'independentisme s'hi escuda per amagar la seva inoperància. A les actituds feixistes se les ha de combatre amb política, i política també és fer allò que vas dir que faries. Val per l'1 d'octubre i val pel 21 de desembre.

També val per l’episodi d’aquests dies, i és possible que no triguem gaire a veure com els consellers nomenats pel president Torra renuncien al càrrec per desbloquejar la formació del govern. Els seus nomenaments són perfectament legals -com ho era canviar les lleis per permetre la investidura de Puigdemont-, però el torcebraç serà momentani i, després de "carregar-se de raons", el President farà veure que tria uns consellers que ja fa moltes setmanes que saben que seran consellers i així s'haurà acabat el problema. No hem vist altra cosa en aquests darrers mesos: quan et rendeixes, sempre hi ha qui aprofita per humiliar-te encara més. 

D'espectacles com el del Sr. Carrizosa en veurem uns quants mentre l’independentisme continui mostrant-se afeblit i sense rumb. És un bucle infinit que permet mantenir el conflicte en un pla retòric absurd: mentre parlem del hooliganisme i la intolerància de l’unionisme, no podem analitzar què hem fet malament. Assenyalar els errors de l’independentisme, fugint del neopujolisme d’"eixamplar la base", és vist per a molta gent com un exercici imperdonable de supèrbia i manca d’empatia ("doncs posa-t’hi tu", "hi ha gent a la presó perquè se l’ha jugat per nosaltres", etc). És molt més còmode penjar llaços grocs, i ens fa sentir millors persones.