Aquest divendres el govern espanyol va aprovar la nova "Estratègia de Seguretat Nacional". El pla defineix com àrees prioritàries de defensa l'espai marítim, aeri, l'espai exterior i el digital. Em detindré en aquest últim apartat perquè el document inclou, per primera vegada, una al·lusió a les "campanyes de desinformació" a través de les xarxes socials. Tot i que el portaveu del govern espanyol Íñigo Méndez de Vigo no va referir-se explícitament "a les possibles ingerències russes" ni a les "fake news" en campanyes electorals, sembla plausible que es vulgui tenir un ull a sobre de la "Internet catalana" des d'avui i fins al 21-D.

El ministre d'Afers Estrangers Alfonso Dastis ja va vincular, fa unes setmanes, Catalunya i Rússia amb una "trama de desinformació i manipulació", orquestrada per hackers russos que haurien creat comptes falsos de Twitter per donar suport a la independència. Només van ser unes insinuacions però el fet va aixecar una considerable polseguera diplomàtica. "Volem que Espanya continuï a l'avantguarda de la seguretat i estigui preparada per a fer front a les noves amenaces i desafiaments, entre elles les que puguin venir del ciberespai", va afegir Méndez de Vigo.

El "ciberespai" és un terme del passat, d'aquells que et recorden a les "Autopistes de la Informació", quan s'anomenava així a la Internet dels inicis, la de mitjans dels anys 90. El concepte va ser popularitzat per la novel·la de l'escriptor William Gibson Neuromàntic (1984), i rescatat el 1996 per John Perry Barlow, un dels fundadors de l'Electronic Frountier Foundation, organització sense ànim de lucre que defensa els drets i les llibertats al terreny digital. Barlow va escriure la "Declaració d'independència del ciberespai", on exhortava els governs a no exercir sobirania "sobre el ciberespai", pretensió que avui resulta del tot sorprenent perquè no ens podem imaginar que un govern no intenti controlar el que corre per Internet.

Tornant a l'estratègia de defensa del govern espanyol, suscita desconfiança que faci servir una paraula desfasada per una actuació "nova" en matèria de seguretat. I alhora xoca que es refereixi al terme guerra híbrida, que es va començar a escoltar el 2014, arran de la crisi de Crimea. Un terme que remet, de nou, i sense esmentar-los, als russos. En el document s'alerta dels mètodes militars tradicionals, amb ciberatacs, manipulació de la informació o elements de pressió econòmica en processos electorals. "La finalitat és la desestabilització, fomentar moviments subversius i la polarització de l'opinió pública". 

Però la Internet d'avui és molt més que termes que es posen en documents que passaran a la Història perquè ningú els llegirà amb detall perquè no s'expliquen els detalls. La xarxa d'avui és aquella que protesta davant propostes tan absurdes com la del PP d'aquesta setmana, on demana que s'acabi amb l'anonimat a les xarxes socials. Fet totalment inviable i impracticable per la mateixa constitució i configuració d'Internet i que s'ha explicat fins a la sacietat en els darrers vint anys. La Plataforma en Defensa de la Llibertat d'Informació ja ha posat el crit al cel i l'advocat de drets digitals Carlos Sánchez Almeida recorda que difondre pensament anònim és un dret. "Prohibir l'anonimat és inútil. Per acabar amb la desinformació i les notícies falses només cal un bé escàs: la informació veraç".