Convocar una reunió del consell de ministres a Barcelona el 21 de desembre no és una decisió afortunada. Ho deia José Antonio Zarzalejos, una de les firmes més autoritzades del pensament liberal conservador a Espanya, en una excel·lent entrevista de Pep Martí a NacióDigital. Zarzalejos encertava quan enfocava que l'aniversari d'un acte electoral convocat a l'empara de l'article 155 no pot ser la data més idònia per acostar l'acció del govern espanyol a Catalunya. I no ho és perquè el que es va vendre com un gest de sensibilitat cap als catalans té la traducció de provocació per a un ampli sector de la societat que ha d'acollir la reunió. La tardor passada va ser una trituradora d'emocions i, per a molts catalans, el que va passar de l'1 d'octubre fins a les eleccions del 21-D no és tan fàcil de pair. La pèrdua de legitimitat de l'Estat a Catalunya va més enllà del color polític que governi la Moncloa i això ho hauria de tenir present l'executiu de Pedro Sánchez, que continua menystenint l'independentisme.

Que la data i, per extensió, el fet siguin una decisió errònia no vol dir que la presència de Sánchez i el seu govern a Catalunya no s'hagi d'aprofitar. Primer de tot, el 21-D és una oportunitat per a l'independentisme civil, avui atomitzat en la fórmula de protesta, diverses com són les sensibilitats d'un moviment que s'ha empeltat de la desorientació dels partits. El 21-D pot ser i hauria de ser una jornada reivindicativa, tossudament cívica, que constatés per enèsima vegada el caràcter pacífic del procés, sense taques de violència a l'expedient. Seria la millor manera de projectar la determinació de l'independentisme i d'esquivar el parany del qual en vol treure rèdit el nervi recentralitzador que es manifesta a l'Estat, una força centrípeta, de naturalesa conservadora i amb altaveus mediàtics, que amenaça d'engolir el govern de Sánchez.

La Moncloa ja va manifestar que hi hauria una reunió del consell de ministres a Barcelona sí o sí, potser errant en el to, segurament malinterpretant la naturalesa de les protestes. Ara, el Govern de la Generalitat hauria de ser prou hàbil per fer possible una altra reunió, una trobada entre executius, també sí o sí. Convé al Govern subratllar que sempre ha alçat la bandera del diàleg, també en els moments més difícils i tot i giragonses puntuals, com la de la via eslovena. La fotografia de Pedro Sánchez i Quim Torra presidint una trobada més àmplia o, com a mínim, un contacte entre presidents seria un exercici de sentit comú plenament compatible amb les protestes que hi haurà al carrer, culminades amb la manifestació unitària que es cou per divendres a la tarda. "És més necessària que mai", afirmava aquest dilluns Jordi Sànchez sobre una eventual reunió, discurs ratificat per diputats de Junts per Catalunya. L'expresident de l'ANC i líder de la Crida Nacional per la República, ara en vaga de fam, s'ha erigit en el timoner de l'espai postconvergent. Ho és per la delegació de Puigdemont i la intermitència de Torra, i protegida com està Artadi de determinades turbulències, perquè se li adjudiquen aspiracions en clau electoral.

Més enllà de la rellevància del formalisme, el contacte entre governs reactivaria un mecanisme de relació que ja es produeix en privat entre consellers i ministres, malgrat el soroll dels posicionaments públics. Tindria l'efecte immediat de l'ibruprofèn, que no és un efecte qualsevol, per molt que el ministre Borrell en renegui. Encara que Sánchez sembli donar per liquidada la legislatura i converteixi el seu temps afegit en un exercici de calculada supervivència camí de noves eleccions, l'independentisme ha de comprendre que les imatges constructives ajuden a dotar de més credibilitat les denúncies polítiques i judicials a Espanya i l'exterior, tan acreditades al Constitucional com als tribunals europeus per la feina de presos i exiliats. El conjunt d'actors del sobiranisme ha d'assumir que una encaixada amb Sánchez no és un acte de traïdoria a la dignitat de Lledoners i Waterloo, sinó una manera de fer inevitable la relació bilateral. Perquè una relació bilateral sempre situa la solució política una mica més a prop.