Només recordo que les reunions de pares i mares començaven quan just havíem acabat de sopar o quan ja anava direcció rentar les dents-posar el pijama-llegir un llibre-cap al llit. Eren les 20h o les 20.30h –o potser més tard...?. L'endemà, m'encantava interrogar al pare i la mare, emocionada, per esbrinar-ne tots els detalls: què els havien explicat, de què havien parlat, a quina taula s'havien assegut,... Més enllà d'organització del curs escolar, incloses excursions i festes puntuals, no em ve al cap massa cosa més. Ara que s'ha girat la truita i sóc la que ha d'assistir a les reunions, l'emoció és molt més continguda una vegada coneguts els detalls de primera mà.

Cert que no assisteixo a les mateixes reunions de llavors, a l'avinguda Sant Esteve, a la Pia, sinó a les que es fan a tocar de l'avinguda Karl-Marx, a Menschenskinder, a un parell de milers de quilòmetres de les aules on disciplinadament cadascú tenia un pupitre i cadira assignats. Tampoc l'horari és el mateix: tot s'avança dues hores. A dos quarts de set toquen a diana. Sempre en forma de rotllana, o bé asseguts a terra, amb coixins, o bé amb cadires que dibuixen el cercle, les reunions semblen més una trobada per debatre sobre models pedagògics i estratègies educatives que una reunió on els professors –aquí anomenats educadors– reciten els deures als pares i mares.

Es parla de calendari, clar, i de festes i activitats puntuals, evident, però això és el menys rellevant perquè arriba sí o sí a través del protocol electrònic que un dels pares –sempre la mateixa mare, cal dir-ho– voluntàriament escriu i després passa a net. A les festes i activitats sempre es demana una col.laboració excepcional de les famílies: sigui en forma d'aportació gastronòmica al bufet, sigui portant un instrument musical per amenitzar alguna de les celebracions, sigui ideant jocs i propostes que encaixin amb la temàtica de la festa, sigui... barra lliure! Des de fa un any, un tema que també es tracta a les reunions de pares i mares és el de l'hort: l'escola gestiona des de llavors un terreny veí on només creixien males herbes i hi havia algun pollancre. Abans de trobar-se amb un edifici nou, lluent i fora de lloc al costat, van presentar un projecte a l'ajuntament recuperar aquell solar com a jardí i parcel.les per a horts que les famílies interessades mimarien. Projecte acceptat. Subvenció atorgada. Un any després, projecte inaugurat. A la darrera reunió també es va comentar que al costat de l'entrada es construiria una petita barraca, d'uns 4m2 que es convertiria en una Tauschladen, un espai on poder donar-rebre, intercanviar o simplement deixar qualsevol objecte sobrer. Fa un parell de dies, inaugurat... ara falta anar-lo omplint.

Deia que ara, amb els rols girats, l'emoció és més continguda perquè, si bé gaudeixo de poder participar activament d'aquest reguitzell de propostes enriquidores i integradores de família-escola, aquestes reunions de pares i mares han obert també la capsa de pandora dels intríngulis del sistema educatiu: l'escola ha vist créixer amb els anys la pressió de l'ajuntament per a què a cada nou curs acullin a més canalla. Falten places, sobretot a les llars d'infants, tothom ho sap: els titulars en van plens. Solució: ampliar places... ep! però només de nens, no de personal. Falten places? Cap problema, el que abans era un gimnàs per poder córrer, grimpar, esbrevar-se els dies freds –que ara comencen... i que no ens deixaran fins ben bé d'aquí a sis mesos–, ara es converteix en una nova classe per acollir, de cop, a gairebé 20 nens i nenes més. I del gimnàs, ni rastre! "I on correran i grimparan i suaran aquests freds i llargs hivern i tardor?" Encara no ho saben. I ja hi som, a la tardor, i ja els sentim, els tres graus, per ara, positius. "Potser els pares i mares sabeu d'algun gimnàs o d'alguna instal.lació propera on anar a fer esport amb els xics... o sabeu on demanar subvencions per poder fer obres en un espai que ara no compleix tots els requisits higiènics que ens exigeixen des de l'ajuntament perquè és massa a prop de la cuina i perquè no té piques per rentar-se les mans i la cara; tampoc, lavabos...". Aquí el concepte integrador-enriquidor família-escola em sobrepassa.

Quan comenten que els pollancres del jardí veí els han tallat perquè, de vells, a vegades els queien branques, però que no hi ha pressupost per esporgar els del jardí de l'escola, també vells i amenaçadors, ja m'atabalo. Ulls com plats. "De fet, un matí ja va caure una branca. Per sort no va caure damunt de cap nen... ni educador". Fins i tot dos tècnics se'ls han mirat, després de la caiguda lliure de branca, i cap a volgut firmat el paperet per a què vingui el jardiner oficial. "Potser si els pares us mobilitzeu i, indignats, ho reivindiqueu per la seguretat dels vostres fills... ens faran cas i els esporgaran". Acabada la reunió, a punt de pedalejar direcció cap a casa, cap al sopar, s'ha format una trinxera de pares: l'un advocat, l'altre periodista, l'altre... La crida integradora família-escola de la reunió ha funcionat. Hi haurà carta i petició i visita a Medi Ambient... però entre els pares i mares plana el desconcert de no saber fins a quin punt les responsabilitats administració-escola-pares i mares s'han traçat bé o s'han perdut els criteris degut a la forta pressió econòmica que ofega sectors com aquest, l'educació.