Ara que es commemoren els 250 anys de la declaració d’independència dels Estats Units, potser és un bon moment per parlar de la Revolució Americana amb prou perspectiva. I, ja que ens trobem just al mig entre el 4 i el 14 de juliol, podem aprofitar per comparar-la amb la mare de totes les revolucions. La mare que les va parir!
Hi ha un consens gairebé general a considerar que la Revolució Francesa constitueix el gran moment fundacional de les democràcies modernes; un moment, a sobre, emocionant: la presa de la Bastilla, la Declaració dels Drets de l'Home, la fi del feudalisme, La Marsellesa i, sobretot, un grandíssim eslògan: llibertat, igualtat i fraternitat. Com no commoure’s! La Revolució Americana, en canvi, ocupa un lloc molt més discret i insuls en la nostra memòria. La recordem com una guerra d'independència llunyana i una reunió d'homes il·lustres redactant una constitució a Filadèlfia. La primera ens emociona. La segona ens avorreix.
Sense por d’equivocar-nos, podem afirmar que aquest és un dels grans malentesos –diguem-ho així– de la història contemporània. Durant més de dos segles hem admirat sobretot la revolució que va transformar l'imaginari polític d'Occident, mentre hem prestat molt poca atenció a la què va construir les institucions democràtiques més sòlides de la modernitat. Tan sòlides que estan resistint fins i tot els embats d’un energumen com Trump.
Hannah Arendt va dedicar un llibre extraordinari a aquesta paradoxa. La seva tesi era tan simple com incòmoda: la revolució que havia reeixit no era la que havia captivat la imaginació del món. La Revolució Americana havia aconseguit fundar un ordre polític durador; la Francesa havia acabat absorbida per una dinàmica que conduiria al Terror de la guillotina, a l'Imperi napoleònic i, finalment, a la restauració de la monarquia. Paradoxalment, ens agrada més la primera que la segona.
La diferència entre les dues revolucions apareix molt abans que caigui la Bastilla o que es reuneixi la Convenció de Filadèlfia. Comença amb una pregunta. Els revolucionaris americans es preguntaven com podien limitar la concentració de(l) poder. Els revolucionaris francesos es preguntaven qui havia d'exercir el poder en nom del poble. Les dues preguntes semblen semblants, però en realitat pertanyen a dues tradicions polítiques molt diferents.
Els pares fundadors dels Estats Units desconfiaven profundament dels governants. No perquè fossin especialment pessimistes, sinó perquè els consideraven simplement humans: qualsevol persona investida de poder podria sentir la temptació d'eixamplar-lo. Ho estem comprovant amb l’eixelebrat que tenen com a president actualment. Per això van construir un sistema de contrapoders, de frens i contrapesos, destinat a impedir que ningú pogués concentrar una autoritat excessiva. La llibertat no depenia de la bondat dels governants, sinó dels límits que les institucions imposaven als governants. Com diu la dita: confiaven poc en els sants i molt en els panys.
Els revolucionaris francesos, en canvi, confiaven molt més en la capacitat regeneradora de la política. La revolució havia de transformar les institucions, però també els ciutadans. La virtut republicana havia de substituir els privilegis de l'Antic Règim i inaugurar una societat nova. Aquesta confiança explica bona part de la presumpta grandesa moral de la Revolució Francesa. També explica algunes de les seves tragèdies: les institucions poden limitar els abusos del poder, però tenen molta més dificultat per fabricar ciutadans virtuosos.
Aquest contrast es reflecteix admirablement en les dues grans figures que tanquen cada revolució. George Washington havia derrotat l'exèrcit britànic, gaudia d'un prestigi immens i ningú no hauria qüestionat que acumulés encara més poder. Napoleó Bonaparte representa en bona part el moviment contrari: la revolució que havia començat proclamant la sobirania del poble va acabar coronant un emperador. Costa imaginar una metàfora més eloqüent de les divergències entre dues cultures polítiques.
Els respectius processos constitutius també expliquen històries diferents. La constitució nord-americana continua essent, amb les seves esmenes, el mateix text aprovat el 1787. França, en canvi, va encadenar constitucions, assemblees, directoris, consolats, imperis, restauracions, repúbliques i nous textos constitucionals al llarg del segle XIX. Els americans aplicaven la seva constitució. Els francesos discutien quina constitució necessitaven en cada moment.
En qualsevol cas, la qüestió central continua sent la mateixa: per què la revolució que va acabar mostrant una estabilitat institucional molt més gran continua ocupant un lloc tan modest en el nostre imaginari? Potser perquè les institucions tenen molt mala premsa. Les barricades són més memorables que els procediments parlamentaris; les guillotines impressionen més que els tribunals constitucionals. Les institucions només es fan visibles quan fallen; els mites, en canvi, continuen fascinant fins i tot quan els seus resultats històrics són desastrosos.
Aquesta diferència encara travessa la política occidental. Davant de qualsevol crisi, a Europa tendim a preguntar-nos què hauria de fer l'Estat. La tradició nord-americana s'ha preguntat més sovint què és el que no hauria de fer l'Estat. Uns han confiat sobretot en la capacitat transformadora del poder; els altres, en la necessitat de limitar-lo. Aquestes dues visions del món continuen convivint dins les democràcies liberals i expliquen bona part dels debats contemporanis, que es resumeixen en una sola pregunta: volem més o menys Estat?
Potser Hannah Arendt tenia raó. La Revolució Francesa va conquistar la imaginació del món. La Revolució Americana va conquistar les seves institucions. Una ens va deixar els mites amb què encara avui cerquem la igualtat. L'altra ens va deixar moltes de les regles que encara avui fan possible la llibertat. De la fraternitat, ja en parlarem un altre dia.