Que Espanya tingui una riquesa i diversitat lingüística que no es creu, i que no ha potenciat mai a fons, és una d’aquelles evidències que fa tants anys que tenim al cap, que no hi ha manera que ens baixi als peus. No cal dir que la versió primera d’aquesta idea monolingüe ve de la França borbònica on la minorització de les altres llengües que no són el francès i la consideració que són com una mena de subproducte que fa nosa és tan evident, com que ara s’obre alguna petita escletxa positiva pels catalans de la Catalunya Nord, mentre es persegueix els alcaldes que el volen fer servir als plens.

La nosa no és només la d’haver de tenir una orellera a l’orella al Congrés dels Diputats, sinó no voler acceptar l’efecte pedagògic i el canvi de consideració d’ús, i la força simbòlica que pot tenir l’ús del català i dels altres idiomes oficials a l’Estat, a partir del ple en què Alberto Núñez Feijóo se sotmetrà a una investidura abocada al fracàs, tret que acabi obtenint els vots que li falten per poder-ho ser.

Sembla clar que Pedro Sánchez i els socialistes ho donen per descomptat, i d’aquí que estem a punt de viure una situació inèdita, que de retruc pot fer que es pugui utilitzar al Parlament Europeu.

Però això arriba per la necessitat dels vots dels diputats dels partits independentistes. Per què no arriba per convenciment, per què no s’ha fet abans? Per què no hi ha hagut la pressió dels partits guanyadors a Catalunya a les eleccions generals? La diversitat és una riquesa o una nosa per a l’Estat? Els simplifica la vida la uniformitat, el monolingüisme?

Em pregunto si realment pot tenir una força pedagògica que vagi més enllà dels lleons de les Corts o dels escons de Brussel·les i d’Estrasburg. Vull pensar que sí, que sentint com es fa servir el català al Congrés i al Senat, els jutges, policies, mestres, metges, infermers, funcionaris en general, restauradors, exhibidors de cinema, dissenyadors de videojocs, plataformes d’streaming i ciutadans poliran els seus brots de catalanofòbia quan algú se’ls adreci en català. Que no es pensin que és un gest de mala educació, o d'esnobisme, que no és res personal. De la mateixa manera que els catalanoparlants ho pensem quan se’ns adrecen en castellà.

Vull pensar que decauran les queixes davant dels tribunals perquè el català s’ensenyi a l’escola, i que els magistrats reflexionaran en aquest sentit. Vull pensar que el Constitucional també tindrà en compte el que comporta un canvi de rang com aquest.

Vull pensar que l’ús social, que és allà on el català se la juga, augmentarà per efecte rebot, que els catalanoparlants no canviarem de llengua sistemàticament, vull pensar que el futur de la llengua es pugui començar a entendre d’una altra manera. Sí, em direu que és oficial a Andorra, i que el seu govern considera que ha de començar a demanar uns mínims de coneixement de la llengua als seus residents. I que una cosa és la força simbòlica i l’altra l’ús. Molt bé. Doncs aquesta, un cop més, és la lliçó que tants lingüistes ens han deixat des de Joan Solà a Carme Junyent: les llengües es moren quan els seus parlants, per les pressions o situació en què viuen, les deixen d’utilitzar. Feina nostra que sabem que la necessitat fa virtut.