La setmana passada vaig visitar el camp de Rivesaltes, inaugurat com a Memorial l’any 2015 per l’aleshores primer ministre Manuel Valls. Els barracons, més o menys dempeus, envolten un edifici imponent però discret, construït sota terra, que allotja una exposició que pretén fer un repàs per la vida del camp des que es va crear l’any 1935.

Des de la seva creació, el camp de Rivesaltes ha estat camp de refugiats espanyols i catalans després de la Guerra Civil espanyola, camp de deportats jueus -alguns dels quals van ser exterminats a Auschwitz-, camp de presoners de guerra després de la 2ª Guerra Mundial, camp de presoners independentistes algerians, camp de refugiats harkis i, fins fa només 10 anys, centre de retenció administrativa per a estrangers indocumentats. Una gran presó de barracons a l’aire lliure on els éssers que hi viuen sense normes es veuen desproveïts de totes els seus drets. La “nua vida” com deia Giorgio Agamben.

El Memorial de Rivesaltes pretén participar d’aquesta manera en la construcció de la memòria democràtica, però l’exposició permanent –i la mateixa història del camp- estan molt lluny de ser un exercici sa i just.

Per començar, la majoria dels textos de l’exposició estan en passiva, com si aquella vergonya hagués estat fruit d’un accident de la història i ningú no hi tingués cap responsabilitat. Segons el memorial, la Guerra Civil espanyola va ser una guerra fratricida, les onades de refugiats republicans van agafar completament per sorpresa el govern francès, els jueus que eren enviats a Auschwitz eren tots estrangers i els gitanos francesos que van passar per allà haurien de donar gràcies a l’estat, que els va procurar un passaport. Només Pétain és responsable d’alguna cosa, i només amb els harkis – algerians que van formar part de l’exèrcit francès-, l’exposició fa una certa autocrítica. I encara sort si tenim en compte que aquells combatents, que s’havien deixat literalment la pell per l’estat francès, no van trobar refugi a França després de la independència d’Algèria.

Tampoc s’hi esmenten els treballs forçats a què el govern francès va sotmetre molts republicans que buscaven l’exili i que van passar per Rivesaltes: segons el memorial, aquests treballadors van decidir lliurement treballar en la construcció d’autopistes i ponts arreu de França.

El que més escandalitza, però, és que es passi tant de puntetes pel fet que el camp va ser un “centre de retenció administrativa” per a immigrants irregulars fins al 2007. És atroç: des de 1986 a 2007, les autoritats franceses no van tenir cap problema a retenir persones als mateixos barracons des d’on centenars de jueus van ser enviats als camps d’extermini nazis.

Sorprenentment, els francesos sempre han passat per ser al costat bo de la història. Els seus presidents encara guanyen eleccions parlant de grandesa i els polítics més esquerranosos encara gosen ofendre’s quan un compatriota seu parla una llengua minoritària que no entenen. Macron mateix, fa només un parell de setmanes, es referia a França com “la llum del món”. El memorial de Rivesaltes és només un exemple d’una història ignominiosa i la prova que el veritable poder sempre ho pot vestir tot. Perquè poder és haver tingut el camp de Rivesaltes obert durant gairebé un segle i mostrar-te al món com el garant dels valors cívics.