Des de fa alguns anys, els qui hem crescut sota el paraigua d’allò que se n’ha dit cultura rock podem tenir la sensació que vivim la fi d’una era. Hem assistit al degoteig de decessos de figures clau (amb Lou Reed i David Bowie al capdavant), i en paral·lel, a l’entrada en escena, i darrerament en tromba, de les músiques urbanes com a generadores d’icones de nova planta. Ara, la covid-19 sembla en disposició de donar-li el toc de gràcia a tota una era, fet davant del qual no s’hi val dramatitzar, perquè és llei de vida, però si més no se’ns ha de permetre fer-ho notar.

Els efectes del virus són funestos per a tota la música en directe, però en el camp del rock cal considerar un parell de peculiaritats fatals. Primer, que els petits formats, els únics possibles ara mateix, amb el públic assegut, els seients distanciats i tot quant tallafoc que complica l’espontània expressivitat del públic, poden ser més suportables per a segons quins gèneres, al voltant del pop, el folk, el jazz o la cançó d’autor, que no pas per a un segell sonor amb un fort component físic com és el rock, més encara si ens anem a entorns com els del metal, el hard rock o el punk.

Però hi ha una altra circumstància que apunta cap als caps de cartell del gremi, figures molt veteranes que en aquests moments són a casa amb els braços plegats veient com el pas del temps va reduint dramàticament la seva ja minvant esperança de vida als escenaris. Parlo dels gegants del sector, els pioners, els artistes que van marcar una època i que continuen en actiu amb edats provectes: des d’Aerosmith als Eagles, passant per Neil Young, Ozzy Osbourne, Fleetwood Mac, Deep Purple, Yes, King Crimson, Patti Smith o fins i tot uns Rolling Stones. Per a la majoria d’aquestes patums, els aforaments súper-reduïts són impracticables, a banda que les gires internacionals estan suprimides fins a nou avís. Tardor del 2021, potser.

A causa de la Covid-19, els seniors del rock estan aturats en unes edats, dels setanta cap amunt, en què albiraven un règim daurat de gires commemoratives mentre la salut els ho permetés. Aturar-te un any, any i mig, potser dos, qui sap si més, Nostre Senyor no ho vulgui, pot ser molt antipàtic quan en tens, per exemple, setanta-tres, com és el cas d’Ian Anderson, de Jethro Tull. O setanta-set, com Mick Jagger.

Tot plegat ens fa sospitar que, un cop hàgim passat pàgina amb la pandèmia, s’haurà accelerat una mica més el procés d’afebliment d’un imaginari clàssic que fa anys que s'aprima en l’esfera de masses i patint baixes doloroses. Un trajecte inevitable, perquè tot té un principi i un final. Del ‘Rock del rellotge’ passem a un rock a contra-rellotge, amb el temps en contra, que encara es pot estirar una mica més, potser en temps afegit, si l’oncle Bruce (Springsteen) es munta una bona gira d’estadis amb l’E Street Band tan aviat com pugui.