Llegeixo que la Unió Esportiva Sant Andreu commemorarà aquest diumenge el 40è aniversari del concert de The Police al seu estadi, el Narcís Sala. En el descans del partit contra el Terrassa, un jove grup de la vila -no en digueu barri!-, anomenat Jester, saltarà a la gespa per interpretar tres cançons, una de les quals de Sting i companyia. I la memòria se me’n va als temps en què aquest camp de futbol va acollir importants grups de rock, abans que el veïnatge estimés que ja n’havia tingut prou i la música es desplacés a altres indrets, com la ja aleshores transitada Monumental, el Velòdrom d’Horta i, pocs anys després, el Palau Sant Jordi.

L’estadi Narcís Sala va acollir, a més del concert de The Police (gira Synchronicity, 1 d’octubre del 1983), sis nits més d’artistes internacionals. La primera, amb un formós doble cartell integrat per Roxy Music i King Crimson, l’estiu del 1982. Un any més tard, Dire Straits en l’estrena a Barcelona, gira Love over gold (pel camí del doble en viu Alchemy), així com Mike Oldfield (que repetiria el 1984). I el rock dur es va imposar el 1985 amb el debut català de Deep Purple, gira de reunió amb la seva formació clàssica, i un any després amb Scorpions i McAuley Schenker Group.

Era un recinte amb capacitat per a vint mil persones, plaça competitiva, però els temps eren un xic salvatges i passaven coses que amb ulls d’ara semblen pròpies d’un altre segle. Calla, que parlem dels vuitanta. El concert de The Police va quedar marcat tràgicament per la mort d’un xicot de 23 anys que, mirant d’entrar a l’estadi sense passar per taquilla, es va estavellar contra el terra en caure d’un mur. Segons explicava el promotor, el ja traspassat Carlos Carreras-Moysi (de l’empresa Gigs, que durant un temps va plantar cara a Gay Mercader) en el llibre de memòries Good times (de Julián García Hernández), s’havien arribat a congregar dues mil persones sense entrada amb la pretensió d’accedir-hi, en certs casos fos com fos. I el bolo de Scorpions va deixar un rastre de contenidors en flames que va esgarrifar els residents. A Madrid va anar força pitjor: un assistent va apunyalar fatalment un altre perquè s’havia resistit a convidar-lo a una beguda.

A mi, l’estadi Narcís Sala em resultava d’allò més simpàtic, perquè vaig créixer a la Meridiana i per una vegada podia anar a un concert sense haver de pensar quin coi d’autobús nocturn sòrdid hauria d’agafar per tornar a casa. Però els veïns més propers a l’estadi no compartien el meu delit. Un dels meus primers articles es va dir Els nois dolents del rock i el vaig publicar a la revista de l’associació de veïns, Sant Andreu de Cap a Peus, el 1987. Hi defensava amb vehemència l’honor dels hostes rockers en enfront dels seus enemics carques i insensibles a l’art musical. L’article no va servir de res, és clar, i la música no va tornar mai més a l’estadi del Sant Andreu.

Vist amb la distància, encara que puc entendre les raons d’aquell veto, em continua semblant una mesura exagerada i il·lògica, perquè els concerts a la ciutat no es van extingir pas i el conflicte potencial es va traslladar a altres indrets. I a poc a poc, els ressons dels aldarulls es van anar esvaint fins a la mansa, pautada i civilitzada actualitat. Ara, les queixes dels veïns no són cosa del passat, ans al contrari: hem assistit els darrers anys a les protestes arran del Primavera Sound (amb una manifestació i tot!), del Rock Fest, del Festival de Pedralbes, de clubs d’aquí i de més enllà. No pas per una hipotètica violència, sinó pel volum de la música. El cas és queixar-se. El conflicte, que no s’aturi. I jo penso que aquest seria el moment idoni perquè els concerts de rock tornessin a l’estadi del Sant Andreu.