La revista musical Rockdelux s’ha acomiadat, després de trenta-cinc anys i mig de singladura, amb la mateixa sobrietat amb què sempre va funcionar. Ni crides de solidaritat als lectors, ni campanyes per conscienciar les forces vives de la cultura, ni alertes tràgiques. Cadascú fa les coses com creu que les ha de fer, i la de Rockdelux ha estat aquesta. L’apagada ha volgut ser tan discreta que ni tan sols els col·laboradors ens l’ensumàvem, ja que ens van encarregar els articles del darrer número, el de maig, sense avisar-nos-en, per evitar un número elegíac o massa sentimental.

Però així ha sigut sempre Rockdelux, una capçalera que s’ha relacionat amb la realitat d’una manera serena, potser més cerebral que no pas emotiva, sense que això impliqués que els qui la feien fossin de pedra. És només que es prioritzava la mirada analítica i les formes pròpies d’una revista cultural adulta, i no pas el caràcter impulsiu, frívol o addicte d’un altre tipus de publicació, més juvenil o de fans. Parlem de crítica musical, no només d’informació. 

Aquí, un artista podia ser encimbellat per un disc i severament amonestat pel següent: grups com REM o Massive Attack van protagonitzar polèmics episodis al respecte. Sí, en aquells temps en què una revista musical podia generar debats on els lectors es llançaven els plats pel cap. Però la quota d’elogis no era mai garantida per vida, i el tracte amb els artistes tendia a ser volgudament distant. Sospito que això no era tant per por a fer-se’n amics i perdre la perspectiva, sinó més aviat perquè, dels creadors, allò que a la revista li interessava era la seva obra.

És possible que Rockdelux anés a contracorrent perquè no era només una revista musical, sinó un cànon, un observatori que projectava una cosa actualment tan discutida com és la jerarquia: la convicció que, en l’art, com en tot, hi ha categories, i que no n’hi ha prou amb les bones intencions, la simpatia o l’apel·lació a totes les causes justes i simpàtiques del món per produir una obra substanciosa o perdurable. Ni tan sols l’esforç té un valor artístic. És el talent l’única llum, allò que marca les diferències. Un atribut cultivable, però que es té o no es té. 

Rockdelux va actuar com a dic de contenció de l’horitzontalitat i del relativisme, com procedia a escenificar amb les llistes dels millors discos de l’any que publicava en el número de gener (i que solia ser el més llegit). Rànquings que certificaven un criteri estructurat. Discutible, només faltaria, però aquest era el seu. Quin si no? La revista no concebia un tractament del fet musical en què no hi hagués distincions o en què els honors cap a un artista es dispensessin només en funció de la popularitat o de l’oportunitat. Hi havia, en fi, una línia editorial, més encertada o menys, però clara i defensada fins a les darreres conseqüències. No tots els productes periodístics poden dir el mateix.

Rockdelux ha abaixat el teló mirant de no fer-se notar gaire, propòsit poc reeixit observant l’allau de reaccions consternades d’aquests dies. També la joia d’alguns odiadors històrics. Entre aquests, els meus preferits són els que han continuat titllant la publicació d’elitista i esnob, acusant-la d’omplir deliberadament les pàgines amb perfectes desconeguts i noms impronunciables. Un argument esperpèntic: cap mitjà del món s’entestarà a perdre lectors a consciència a còpia de posar-los les coses difícils mes a mes perquè acabin fugint. Més aviat, la dificultat que a vegades podia comportar llegir Rockdelux era un indicador de l’alt concepte que la direcció tenia de qui la comprava.

Tant se val, Rockdelux ja comença a ser història. Una revista musical en castellà, referent des del 1984 a tot l’Estat i a Llatinoamèrica, i feta a Barcelona (com gairebé totes les revistes musicals importants aparegudes des dels anys setanta), cosa que no va ser suficient perquè les administracions catalanes, en general, la consideressin un producte nostre susceptible d’ajut, mentre que als despatxos ministerials de Madrid se la miraven igualment amb aquella distància. En terra de ningú, doncs. Però la revista no es va capficar mai amb aquests afers, ni en va fer un tema de controvèrsia. Hi havia massa música de la qual continuar parlant, i tota la disposició a fer les coses com creia que les havia de fer. Fins al final.