No tinc per costum escriure sobre llibres i, més enllà de citar el llibre d’algun autor com a element d’autoritat per reforçar alguna idea exposada en un article, no solc centrar-me en el seu contingut ni en la seva oportunitat si és el cas. Avui, però, faré una excepció amb el llibre d’un amic, no només perquè és de lectura àgil i fresca, sinó, fonamentalment, perquè és un molt bon exercici per prendre consciència de com ha canviat el món en el darrer mig segle i com la globalitat i els problemes i reptes que comporta el món que ens està tocant viure ha restringit el camp d’acció dels viatjants no professionals occidentals alhora que incrementa la mobilitat dels migrants econòmics provinents dels països del Sud Global.
El llibre a què m’estic referint és el de l’amic de Torroella de Montgrí i bon narrador Xavier Ferrer (De l’Empordà al món, 2025) en què al llarg de 250 pàgines ens explica, de manera senzilla i amena, els sis viatges fets per deu joves empordanesos entre finals dels anys setanta del segle passat i principis de la dècada dels vuitanta per contrades que, amb alguna excepció, encara no figuraven en els fulletons de les agències de viatges. I el llibre és molt recomanable per diverses raons.
D’una banda, perquè, com ja he dit, està escrit de manera molt planera, senzilla i entenedora i dona una visió de primera mà dels llocs que varen visitar, alguns d’ells avui de difícil o impossible accés, amb la visió d’uns nois disposats a conèixer el món amb els ulls dels vint anys. I és que probablement una de les principals virtuts del llibre és que recupera unes llibretes d’anotacions que van escriure mentre feien els seus viatges, una mena de quaderns de bitàcola que redactaven mentre navegaven per l’oceà de sorra del Sàhara o seguint el Nil a través d’Egipte i el Sudan. Són molt interessants les observacions que anoten sobre el paisatge, la gent i els seus costums, els menjars, els mitjans de transport i els poblats d’aquests països llavors -i ara també en certa manera- remots. Fets i situacions que, en molts casos, avui serien irrecuperables.
De l’altra, perquè el llibre ens dona compte de quant ha canviat el món en els darrers 40 o 45 anys. El 1980, el total de la població mundial ascendia a una mica més dels 4.400 milions de persones i el 2024 era ja de més de 8.100 milions, un creixement del 84% en 44 anys, un increment, però, que ha estat molt desigual. Així mentre Europa i Amèrica del Nord augmentaven la seva població en un 10% i un 51% passant dels 408 als 450 milions d’habitants i dels 252 als 381, respectivament; la Xina i l’Índia passaven dels 981 als 1.409 milions de persones i dels 687 als 1.451 milions, respectivament, la qual cosa suposava uns increments del 44% i del 111%. Però, el món ha fet també un canvi molt notable pel que fa al creixement econòmic, ja que el PIB mundial ha passat dels 11.452.786 milers de milions de dòlars als 110.982.661 milers de milions, un increment del gairebé 900% que, en gran part, es concentra en els països occidentals i en les dues potències asiàtiques i algunes potències regionals (Brasil, Turquia, Mèxic...) en detriment, sobretot, del continent africà i d’una majoria de països llatinoamericans.
Paral·lelament, un dels salts qualitatius més grans s’ha produït en les despeses en armament que, a nivell mundial, ha pujat dels 366.132 milions de dòlars el 1980 als 2.651.803 milions de 2024, és a dir, un acreixement de més del 600%, encara que, amb relació al PIB mundial les despeses en armament han davallat del 3,55% del PIB al 2,47%. Això, però, no es relaciona, necessàriament, amb una disminució de la conflictivitat. Al contrari, la sensació d’inseguretat, si més no en el món occidental, és més palesa avui que durant les darreres dècades de la Guerra Freda i els nivells de conflictivitat, especialment, des de mitjans de la primera dècada d’aquest segle, no han fet més que incrementar-se (totes les dades són del Banc Mundial).
I això és una altra de les coses que posa en evidència el llibre. Avui són pocs els occidentals que s’atrevirien a fer la travessa del Sàhara, cosa que els joves empordanesos fan en tres ocasions (si considerem quan ho fan també pel Sudan) per atènyer els països del Sahel, el Níger, Burkina Faso (l’antic l’Alto Volta), Mali, i el Senegal, sotmesos els tres primers països a un seguit de cops d'estat que han culminat amb l’expulsió de les tropes europees (franceses) i estatunidenques, substituïdes momentàniament i fins a la seva retirada pels mercenaris del grup Wagner sota la influència de Vladímir Putin i a canvi de l’explotació de les mines d’or i altres minerals per combatre les franquícies d’Al-Qaida que operen a la regió i que finalment han pres el control de bona part del territori.
Això per no parlar de la ja eterna guerra civil del Sudan i del no menys etern ferri control dictatorial militar d’Egipte. Tot plegat alimenta ara els corrents migratoris de persones que no tenen res a veure amb el turisme d’aventura i exploració enriquidora dels joves del llibre, que es juguen la vida en la travessa del mar, per guanyar un futur que la guerra, la fam, la misèria, les malalties endèmiques i la intransigència sectària fonamentalista els hi nega en els seus països. Sense oblidar una gairebé idíl·lica visió de Gaza i Palestina avui del tot impossible. Només l’Índia, el Nepal i el sud-est asiàtic que també visiten resisteix una comparació benèvola amb la situació actual.
En suma, un llibre que, més enllà del seu valor literari o com a llibre de viatges, val la pena llegir per prendre consciència de com ha canviat el món en només dues generacions i de com les societats occidentals viuen d'esquena a altres realitats que en un món global, interconnectat i interdependent són indefugibles i ens acaben afectant directament.