No sé sap ben bé què n’opina la societat espanyola. Què n’opina majoritàriament. Sobre el “problema” o la “deriva” sobiranista catalana. Les enquestes que miren de fer de reflex sobre la relació entre Catalunya i Espanya sempre són catalanes. És a dir, sempre sospesen quants catalans se senten només catalans, només espanyols, més catalans que espanyols, més espanyols que catalans o això o allò. Per fer-se’n una idea completa, caldria que un dia algú demanés als espanyols, no pas què se senten, perquè ja ho sabem, sinó quina idea en tenen, de tot el dilema, el problema o la deriva. Com creuen que es podria resoldre.

Mentrestant, sabem què diuen els catalans i què diuen també els dirigents polítics, espanyols i catalans. Els espanyols diuen llei, ordre i constitució. Els catalans apel·len a la democràcia. I la roda gira. Amunt i avall. I tot és vell i res es nou.

El problema de tot plegat és que no hi ha ni idees ni fets diferents. Cap dirigent del PP ni cap dirigent del PSOE proposa una alternativa que es mereixi una mica d’atenció a Catalunya. Cap dirigent de Convergència i Unió, d’Esquerra Republicana, d’Iniciativa o de la CUP toca el punt de transgressió. Mentre no arribi, aquest punt, tot es fa reiteratiu i previsible. I hi ha el perill, enorme, del cansament i la fatiga.

Ahir el president de la Generalitat va accedir a fer una entrevista a La Vanguardia. Hi ha nou director i cal saludar-lo. Mentre Mariano Rajoy tancava la convenció del PP a Madrid proclamant que “no es pot caminar cap a l’edat mitjana” i refermant la unitat d’Espanya, Mas afirmava que “l’Estat no tindrà més remei que acceptar la consulta que es farà a Catalunya”. Tot això ja ho sabíem.  I és mentida. Tant la unitat com el canvi d’actitud. “Carregar-se de raons” només té un problema: la reiteració obsessiva en les amenaces i en els arguments. El 9 de novembre és tan lluny quan tot és tan reiteratiu...