Mentre el sectarisme extremista de l’"Emperador boig" incendia encara més Minneapolis, el servei de Rodalies ha col·lapsat a Catalunya. Aquest col·lapse ha estat l’epíleg del sinistre catastròfic de l’alta velocitat a Adamuz... Aquest seguit de males notícies tenen dues coses en comú. En primer lloc, no es tracta de desgràcies naturals; són el resultat de decisions estúpides de càrrecs públics amb molt de poder... i molta responsabilitat. I, en segon lloc, es tracta de decisions coherents amb visions marcadament ideològiques, al marge de qualsevol avaluació tècnica. Apostes de poder fetes al marge de tota vocació democràtica de servei públic.
La croada de Trump contra la immigració no té cap lògica des d’un punt de vista econòmic i és contradictòria amb la identitat real d’un país que ha crescut demogràficament i econòmicament amb la incorporació continuada d’immigració. Però és útil per reforçar un projecte polític amable al club dels milmilionaris tibant les costures la societat en clau xenòfoba. I aquest procedir quina relació té amb Adamuz i Rodalies?
Les decisions que ens han portat als desastres ferroviaris d’aquests dies es van prendre fa dues o tres dècades. Són herència del que Manuel Vázquez Montalbán en va dir "Aznarato". A cavall de la fundació FAES, José Maria Aznar ha estat el polític que més ha influït, directament o indirectament, sobre la política espanyola en els darrers 30 anys. Va ser ell qui va decidir “tancar l’Estat de les Autonomies” i també qui va donar forma al projecte que podríem anomenar “Espanya-ciutat”. Una concepció hipercentralitzada de l’Estat espanyol concebuda com a extensió d’un Gran Madrid imaginat com a megàpolis global.
És la mateixa concepció que anys més tard Isabel Díaz Ayuso va intentar resumir amb una frase sense aparent sentit lògic: “Madrid es de todos. Madrid es España dentro de España”. Potser volia dir que “Todos somos de Madrid, i que España es Madrid dentro de Madrid”... Però no perdrem el temps fent hermenèutica ayusista. El fet és que una de les apostes claus del "aznarato" va ser el dibuix d’un mapa de xarxa d’Alta Velocitat Espanyola (AVE) que havia de permetre que qualsevol capital de província espanyola estigués a menys de tres hores de Madrid. Una bogeria sense cap ni peus que, en virtut de les disponibilitats pressupostàries, s’ha anat executant amb aplicació i precisió gairebé calvinistes.
El resultat és que avui el Regne d’Espanya és l’estat del món amb més kilòmetres d’Alta Velocitat... només superat per la Xina! Ara bé, si fem el càlcul de kilòmetres de via per habitant, “Madrid-es-Espanya-dins-d’Espanya” és amb moltíssima diferència el líder mundial de l’Alta Velocitat. Per què he afirmat que es tracta d’una bogeria? Bàsicament, perquè no es van tenir en compte la rendibilitat social, la lògica econòmica o l’impacte real sobre els equilibris territorials. I el que ara ja tenim és una joguina caríssima en termes d’inversió i manteniment, amb escassíssima rendibilitat social i un impacte molt negatiu sobre el fenomen que ja s’ha popularitzat amb el nom de l’"Espanya buidada".
Amb un plantejament ambiciós, quin mapa ferroviari hauria tingut sentit per tal de fer compatibles l’impuls econòmic, la rendibilitat social i l’equilibri territorial? Bàsicament, una xarxa d’àmbit peninsular ben connectada amb Europa. Una xarxa de tres nivells. Pel que fa a l’Alta Velocitat, només calien tres línies per connectar les àrees més poblades: l’eix atlàntic (de Lisboa a Vigo), l’eix mediterrani (de Perpinyà a Màlaga) i l’eix central (una Y que hauria de connectar Sevilla, Madrid, Saragossa, País Basc i Barcelona). Un segon nivell hauria de connectar les ciutats de més de 100000 habitants en velocitat mitjana. Una infraestructura eficaç i econòmicament sostenible. Finalment, la inversió més rendible socialment era la de les xarxes de Rodalies de les àrees metropolitanes.
I què tenim en comptes d’això? Que l’eix mediterrani continua sent un projecte de construcció més lenta que una catedral medieval. Que Barcelona i el País Basc no estan connectades... i que la xarxa de rodalies de Catalunya és un desastre sense pal·liatius. Un escàndol. Aquest és el resultat de l’aplicació de concepcions polítiques dogmàtiques només concebudes en clau de poder. En aquest cas d’un poder que resideix a Madrid i que viu de les promiscuïtats de certs poders econòmics, polítics, funcionarials, culturals i mediàtics.
Com deia al començament, el col·lapse de Rodalies no és cap “desgràcia natural”. És la conseqüència lògica i inevitable d’anys polítiques irresponsables; d’anys i anys de manca d’inversió en un servei públic socialment vital. Després de tants anys, el cas de Rodalies és avui la demostració més il·lustrativa i més escandalosa de la contradicció entre el progrés i el benestar de la ciutadania catalana i el desplegament programàtic del projecte del “Madrid es España dentro de España”.
La realitat és molt tossuda. Les condicions històriques són canviants, però la disjuntiva sempre és la mateixa. Catalunya és convidada a escollir entre la sobirania o la subalternitat. Entre ser capital o ser província. En paraules de Gaziel, entre ser “astre o satèl·lit”. El preu de la satel·lització cada dia clar.