Dimecres, 21 de gener de 2026, Madrid. El ministre de Transports, Óscar Puente, entra a la sala d’actes del Ministeri. Ha dormit poc i es disposa a oferir una roda de premsa. La sala està plena de mitjans. Puente intenta projectar transparència, solvència i seguretat enmig de l’huracà. Una setmana desastrosa. 45 morts a Adamuz, un a Gelida. La gestió de l’executiu, qüestionada.
Davant seu, asseguda a un racó de primera fila, la secretària d’Estat de Comunicació, Lydia del Canto. La Moncloa monitoreja la compareixença. Pedro Sánchez ha cedit a Puente (i només a ell) la responsabilitat de donar resposta a la crisi. De moment, se’n surt. La roda de premsa dura dues hores i quinze minuts. Més de 20 torns de paraula, no hi ha límit de preguntes. Tres sobre Rodalies (La Sexta, ACN i 3Cat). El caos de mobilitat viscut a Catalunya queda en segon pla -com és natural- davant el desastre d’Adamuz malgrat que s'ha anat fent gran i, a més dels problemes estructurals de la xarxa, ha evidenciat problemes de comunicació i de coordinació entre el Govern del PSC, Renfe i Adif. El secretari d'Estat de Transports, José Antonio Santano, no ha arribat a Catalunya fins el dissabte al migdia, quatre dies després de l'accident a Gelida.
I és que Catalunya queda lluny, molt lluny. L’aturada completa ara sí i ara no de la xarxa del país, amb 400.000 usuaris diaris afectats, l’AP-7 tallada, pèrdues milionàries, una possible vaga de maquinistes encoberta, estampes de col·lapse i ciutadans frustrats, condensa anys de quotidianitat (10.000 incidències a Catalunya el 2024 vs. 1.000 a Madrid). La singularitat catalana també és això.
A part de la distància emocional entre les institucions i la classe política espanyola respecte als problemes de Rodalies -cosa que no va passar quan hi havia problemes a Cercanías de Madrid- hi ha elements que expliquen per què el debat sobre les infraestructures catalanes té un paper tangencial en el debat públic del km 0.
Els motius del debat
Primer, per un miratge. El 2008, després de mesos d’indignació per la gestió de Magdalena Álvarez al capdavant del Ministeri de Foment, Carme Chacón va obtenir 25 diputats pel PSC al Congrés. Rècord absolut. Després va arribar el "català emprenyat" que va donar pas al procés. És cert que el govern de Sánchez ha disparat el pressupost de Rodalies, però la "pluja de milions" s’asseca a l’hora de l’execució. Dels 5.022 milions pressupostats per a Rodalies entre 2020 i 2023, només se’n va gastar realment 1.836, un 36%, segons dades del Ministeri d’Hisenda i del Departament d’Economia.
Segon, per qüestions pragmàtiques de les grans formacions. Catalunya és el mascaró de proa del socialisme espanyol, i Salvador Illa ha de sobreviure a qualsevol inclemència del govern de Sánchez. Però el cicle electoral porta PSOE i PP a centrar l’atenció en Andalusia, Aragó i Castella i Lleó. Catalunya serveix per atiar debats sobre la unitat d’Espanya, però no està en disputa.
Malgrat la treva dels primers dies, Adamuz donarà munició electoral al PP fins als comicis. Alberto Núñez Feijóo, ho va deixar clar aquest divendres quan va posar punt final a l’armistici. “Espanya és un caos”, va dir. Però Feijóo va preferir parlar de la responsabilitat sobre el mur que va caure a Gelida que de la situació general de Rodalies. Al PP no li interessa un intercanvi de cops sobre dècades de desinversió a Catalunya que el retrataria.
Tercer, perquè el govern espanyol disposa d’una eina que li permet externalitzar part de la responsabilitat. La constitució de l'empresa mixta (en què Renfe disposa del 50,1% de la participació pel 49,9% de la Generalitat) és un comodí perquè Puente esquivi les preguntes sobre el restabliment del servei. A més, el ministre fa equilibris per no tensar encara més la relació amb uns sindicats combatius i al·lèrgics al traspàs. D’aquí que els missatges de la Generalitat hagin anat molt més enllà que els del govern espanyol. I d’aquí també que l’executiu de Salvador Illa s’hagi atrevit a obrir un expedient a Renfe. El Govern ha actuat amb celeritat, i la desactivació de la vaga es va signar a Barcelona, no a Madrid.
Però la Moncloa hauria de ser conscient que la crisi de Rodalies afecta directament la seva estabilitat i perspectives de revàlida. No només perquè impacta sobre les grans bosses de votants del PSC de l’àrea metropolitana. Sinó perquè la constatació que les promeses d’inversió es perden en el buit afebleixen Illa, reforcen el discurs de trencament de Junts i agafen un soci fiable com ERC amb el pas canviat de la negociació del finançament. Passats 18 anys de la primera gran crisi de Rodalies, Sánchez faria bé de prendre nota del 2008. Perquè a Catalunya els corrents de fons triguen a emergir, però ja s’ha vist que poden acabar convertits en un tsunami.
