Febrer de 1996. Falten pocs dies per a les eleccions generals. José María Aznar omple la plaça de toros de Saragossa. 12.000 persones. Eufòria a la grada. El candidat del PP demana un moment d’atenció per presentar un “molt bon amic” que ha volgut passar amb ell els últims dies de la campanya electoral: Julio Iglesias puja a la tribuna. Jaqueta i corbata amb camisa blanca. El públic li demana que canti. Diu que ha decidit “amb l’ànima” votar per Aznar, “una persona honesta”. “No hi haurà un millor president per a Espanya”, diu l’autor de Soy un truhan, soy un señor, una lletra premonitòria. L'endemà tornarà a acompanyar-lo davant 50.000 persones a València.
Tres dècades després, el playboy torna a l’esfera pública amb el mite tacat. Les diligències prèvies que li ha obert la Fiscalia el poden portar a un viacrucis. Els detalls d’agressions sexuals i explotació de les dues denunciants són escabrosos. El latin lover preferit de l’Espanya de sol i banderilla s’exposa a l’escrutini dels programes de televisió. Audiència disparada. Clickbait gratuït per alguns digitals. El còctel és perfecte: poder, política, sexe, tomàquet i xoc generacional.
Total war
Al casset sona Me gustan las mujeres, me gusta el vino, i mentrestant Iglesias protagonitza una guerra cultural que va més enllà del seu personatge. Després de tota una carrera explotant la imatge de la masculinitat clàssica, toca revisió a fons. I el debat no gravitarà sobre la veracitat dels fets (ho determinarà la justícia) sinó amb relació a tot el que representa.
Per l’esquerra encarna el model de societat que ell mateix defensava al míting d’Aznar. Poder, diners i cultura del pelotazo davant els drets dels joves i les persones vulnerables. La Medalla de les Belles Arts sobra. Per la dreta, és una icona de l’Espanya de bé a qui l'esquerra política i mediàtica vol destruir sense proves. Simbolitza un passat idealitzat, un referent de molts boomers, i qüestionar-lo implica jutjar tot un relat col·lectiu sobre l’espanyolitat.
Ayuso posa la cara
Iglesias ha trobat defensors de la seva causa. A primera línia, la presidenta de la Comunitat de Madrid del PP, Isabel Díaz Ayuso, que s’oposa al que considera una persecució i invoca -en aquest cas, no en altres- la presumpció d’innocència. “No ens prestem a un linxament”, diu.
Per a la presidenta de Madrid, Iglesias és “l’altre rei”, però el suport que li brinda no és fortuït. Ayuso s’erigeix en protectora de l’imaginari conservador, i aprofita la defensa emocional per identificar els seus contrincants: l’esquerra, el feminisme i la cultura de la cancel·lació. Confrontació, titulars binaris i tertúlies incendiàries: la fórmula de l’èxit d’una dreta desacomplexada. Trump en vena.
La terra de ningú de Feijóo
I pel camí, Ayuso desbanca un cop més Feijóo. El gallec, que fa dos anys feia gala de la seva amistat amb el cantant a El Hormiguero d’Antena 3, preferiria treure Iglesias del terreny polític. El debat l’incomoda. Se sent “molt, molt, molt sorprès” per les informacions. Ha optat per la prudència davant uns fets que ell mateix diu que són “molt greus”, però que no ho són prou per cridar a files la presidenta de Madrid. Feijóo especula pel carril del mig perquè creu que existeix una Espanya centrada que bascula entre blaus i vermells. Un error?
Com va passar amb Joan Carlos de Borbó, l’escàndol de Julio Iglesias destronarà un mite però, pel camí, ajudarà a clarificar quina de les dues dretes ha de prendre les regnes al PP. Segurament, Ayuso i Feijóo comparteixen criteri sobre Iglesias, però discrepen amb les fórmules que els han de fer connectar amb els seus votants. I tard o d’hora s’obrirà un altre meló: el de l’estratègia que millor "le va, le va" al PP.
