Dies de fúria (per variar) al Madrid DF. Avui al matí es reuneix el gens federal Consell de Política Fiscal i Financera, l'organisme on el govern central informa els consellers d'Economia i Hisenda de les comunitats autònomes dels seus plans. Allà aquests s'hi poden esbravar, però no decidir res. La vicepresidenta María Jesús Montero els explicarà el model de finançament pactat amb ERC i que ara es generalitzarà amb singularitats. Les autonomies del PP s'oposaran radicalment al que titllen de vestit a mida del "privilegi" de l'ordinalitat catalana, i Castella-la Manxa, del PSOE, tampoc amagarà el desacord. Llegiu Bernat Surroca per tenir-ne les claus.

I dilluns que ve, a la Moncloa, Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo es reuniran per parlar de la política de defensa i exterior (les barrabassades de Donald Trump obliguen). Tot plegat ha coincidit amb el PP i Vox acostant posicions per governar junts a Extremadura (vindran altres autonomies) i la publicació d'un manifest liderat per l'exministre Jordi Sevilla que qüestiona la línia del PSOE, al que veu abraçat als extrems i al que demana un "canvi de rumb" en forma de retorn al felipisme.

Les eleccions no tenen data i Sánchez vol aguantar fins a mitjan 2027, quan hauria d'acabar la legislatura. És lògic que sigui així perquè les enquestes no són bones. Però els sondejos i el clima polític a Espanya dibuixen amb rotunditat dos fronts, dues Espanyes. D'una banda, la que representen el PP i Vox, als que ara es concedeix, en cas de crida a les urnes, una amplíssima majoria absoluta per la puixança de l'extrema dreta nacionalcatòlica que s'emmiralla en Trump, Meloni, Le Pen i Orbán. Feijóo diu que no en vol dependre i que, arribat el cas, els amansirà, però els fets no van per aquí. 

I de l'altra la que encarna Sánchez que, més per necessitat que per convicció, enforteix aliances amb les esquerres nacionals (ERC, EH Bildu i BNG) i mira d'entendre's amb Junts i el PNB, un centredreta sobiranista que sap que amb un govern PP-Vox es pintarien a l'oli els avenços en l'agenda nacional i la lluita seria per sobreviure. Hi ha qui fins i tot ha escrit, com és el cas de José Antonio Zarzalejos, que aquesta Espanya (reflex de la pluralitat nacional i lingüística de l'Estat) podria plasmar-se electoralment en una mena de Front Popular, per ara llastrat pel fracàs de Sumar i la minorització de Podem. L'anhel de Sánchez per seguir el duria, segons l'exdirector de l'Abc, a concedir als agents dissolvents de la unitat nacional un referèndum d'autodeterminació i un altre sobre monarquia o república. 

No és clar què acabaran oferint una Espanya i l'altra quan s'enfrontin a les urnes i si abans es concretaran assumptes acordats pels independentistes com el finançament, l'amnistia o el català a Europa i les dretes donaran pistes als governs autonòmics. Però és clar que la tensió anirà a més i les eleccions incorporaran una bona dosi de dramatisme. Veurem si, com escriu a Nació el catedràtic Antoni Segura Mas, s'és a temps d'evitar la victòria de les narratives autoritàries de les dretes. 

I la pregunta que aflora (no només al cap de l'exministre Sevilla) és si no hi ha una tercera Espanya, si només es poden oferir aquests dos menús amb la consideració "d'extrems" de bona part de l'electorat popular i socialista. En funció del resultat, és evident que hi haurà una forta pressió de l'establishment empresarial i mediàtic -també, i sobretot, el radicat a Catalunya- per fer-la aflorar. S'hauria de manifestar amb una gran entesa fins ara inèdita (el més similar és quan, el 2016, amb l'oposició de Sánchez el PSOE va deixar governar el PP en minoria) entre els dos grans partits. En contra hi ha la tradició política espanyola i les ambicions personals de Sánchez i Feijóo, i a favor hi juga l'efecte del desgast que genera l'esbroncada de la dreta quan no té el poder i que, a diferència del que passa a Catalunya, el president no és obligat que sigui diputat al Congrés.

A Madrid hi ha qui diu que el PSOE i el mateix Sánchez -que tenen molt difícil conservar l'actual i escassa majoria plurinacional- contemplen aquesta opció, que tindria més viabilitat si Vox obtingués un gran resultat que, de retruc, deixés els socialistes amb més escons que el PP. Si els populars els que guanyen les eleccions, el seu pacte amb els ultres serà difícil d'evitar. Hi ha partit per a les dues Espanyes i, fins i tot, perquè surti la tercera com una via regeneradora del règim del 78. Amb cares noves i idees velles, això sí.

Avui no et perdis

• Crònica: El finançament esberla la lluna de mel entre Illa i l'establishment; per Pep Martí i Vallverdú.
• El doble de recaptació i 50 milions per a habitatge: així canvia la taxa turística; per Lluís Girona Boffi.
• Una Delcy Rodríguez per a Cuba?; Pep Martí i Vallverdú.
• El planeta encadena els tres anys més càlids: «El canvi climàtic és dramàtic»; per Arnau Urgell.
• Qui és Montserrat Pujol, la «dona» que treu les vergonyes de molts influencers i comptes de TikTok per no fer vídeos en català; per Paula Rovira.

El passadís

Junts fa mesos que furga en la gestió de la CCMA fins al punt de trencar els consensos adquirits en els últims anys amb el PSC i ERC. Ara, a través del seu diputat dedicat a la fiscalització dels mitjans públics, Agustí Colomines, ha apuntat cap a la relació entre la Corpo i les productores a qui s'encarreguen programes, sèries o documentals. En una bateria de preguntes per escrit a la presidenta de l'ens, Rosa Romà, Colomines demana quins contractes té la CCMA amb la Manchester (Ricard Ustrell), Abacus (Oriol Soler i Jaume Roures), El Terrat (Andreu Buenafuente i Mediapro), Lavínia, Mediapro, Magnolia TV o Minoria Absoluta (Toni Soler). Moltes de les cares públiques d'aquestes empreses solen concentrar les ires a les xarxes de dirigents de Junts i els seus entorns. La resposta de Romà? "Tots els contractes són accessibles a través de l'Espai de Transparència de la CCMA" i una explicació tècnica detallada de com consultar-ho per si el diputat no sabia com fer-ho.

Vist i llegit

Fran Tudela, creador de continguts a xarxes del País Valencià conegut com a Cabrafotuda, és un dels divulgadors més genials de la nostra llengua i la seva riquesa. Recorre indrets del país explicant de forma simpàtica i ocurrent diverses casuístiques. En uns dels últims vídeos amb gent gran ha anat fins al Carxe, un enclavament al nord de Múrcia que toca a Alacant i que comprèn part dels municipis de Iecla, Jumella i Favanella. Allà encara s'hi parla català, però la llengua també minva perquè no hi ha jovent i s'ha aturat la transmissió generacional. En Cabrafotuda ho comenta amb el Joan, del Raspai, un dels seus veïns en un valencià que fa de molt bon escoltar. Ho podeu veure aquí.     

La perla del DOGC

El Govern amplia la plantilla del Departament de Política Lingüística amb quinze noves places (14 funcionaris i 1 laboral) per fer front a l’augment de la demanda de certificats oficials de català. El reforç, publicat divendres passat al DOGC, té un cost anual de 740.063 euros i entra en vigor de manera immediata. En la justificació, que arriba després d'algunes baixes, l’executiu atribueix la pressió sobre el servei d’avaluació lingüística a diversos factors: la posada en marxa del nou certificat de nivell A1 a partir del 2026 -necessari en els tràmits d’arrelament d’estrangeria-, l’impacte previst de la futura llei del transport en taxi i VTC, que obligarà a acreditar el nivell B1, i la demanda persistent del nivell C2 en l’àmbit educatiu. També hi influeix l’increment de persones no escolaritzades a Catalunya que volen acreditar oficialment el coneixement del català. El moviment enforteix una mica el departament, creat el 2024 i comandat per Francesc Xavier Vila.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]