Els darrers dies, Rodalies ha tornat a col·lapsar. Trens aturats, serveis suspesos, informació erràtica i milers de persones atrapades a l’andana. Per a alguns, és una incomoditat. Per a molts altres, és molt més greu: arribar tard a la feina, perdre hores de salari, haver de donar explicacions que ningú escolta fins a perdre la feina, no arribar a classe o a un examen, però també renunciar al teatre, a la música en directe, a veure amistats, a cuidar. En definitiva, perdre espais de vida.
Quan el transport públic falla de manera reiterada, no només falla una infraestructura. Es trenca la confiança social. La gent deixa de comptar amb el tren, assumeix que arribar tard és normal i, sempre que pot, busca alternatives privades. Però no tothom pot. No tothom té cotxe. No tothom pot teletreballar. Per a molta gent, Rodalies no és una opció: és una necessitat. I quan falla, falla també el dret a la mobilitat i a una vida mínimament digna.
Aquest no és un debat nou. L’any 2007, després d’un col·lapse ferroviari que va marcar tota una generació, desenes de milers de persones vam sortir al carrer per exigir el traspàs de Rodalies. No reclamàvem miracles, reclamàvem poder decidir. Reclamàvem que una infraestructura clau per a la vida quotidiana del país deixés de dependre d’un entramat llunyà, fragmentat i sense responsables clars. Gairebé vint anys després, el diagnòstic continua intacte.
La separació entre Renfe i Adif ha construït un sistema on la responsabilitat es dilueix estructuralment. Quan tot falla, ningú no falla del tot. Renfe assenyala Adif, Adif parla d’avaries, subcontractes o causes tècniques, i la política institucional es refugia en anuncis d’inversió futura que ja sabem que no arriben mai. Aquest repartiment de responsabilitats no és accidental: és un disseny que permet que el caos es cronifiqui sense que ningú n’assumeixi el cost polític.
Però queda fora del debat públic un element rellevant: el manteniment està en bona part externalitzat. Tot i que Adif és formalment una empresa pública, la seguretat quotidiana de vies, catenàries i sistemes de senyalització depèn d’empreses subcontractades i de contractes fragmentats. Així, mentre el manteniment es converteix en una cadena de licitacions, el sistema es torna fràgil. I quan falla, la responsabilitat es reparteix fins a desaparèixer.
Ja vam veure fins on pot portar aquest model ferroviari establert al Regne Unit. Allà, als anys noranta, la liberalització va anar molt més lluny: la infraestructura es va privatitzar i el manteniment es va externalitzar massivament, amb conseqüències greus en termes de seguretat i fiabilitat. El resultat va ser accidents, col·lapse del sistema i, finalment, la reintegració de la infraestructura sota control públic. Aquí, Adif és una empresa pública. Però la lliçó és compartida. No cal privatitzar formalment per reproduir alguns dels mateixos riscos, quan el manteniment de funcions clau es fragmenta, s’externalitza i s’allunya del control polític directe. El problema no és només qui és el propietari, sinó qui té el control efectiu, el coneixement tècnic i la responsabilitat.
Davant d’aquesta realitat, el PSC ha optat per una estratègia coneguda: administrar el caos. Sílvia Paneque insisteix que “s’hi està invertint com mai” i que “s’està fent tot el possible”. Però governar no és gestionar rodes de premsa amb informació imprecisa o contradictòria amb la realitat de cada matí de la ciutadania. Governar és assumir responsabilitats i canviar allò que no funciona.
Mentrestant, Adif continua sent intocable. El gestor de la infraestructura, responsable directe del manteniment i de la seguretat, no compareix, no dona explicacions de fons i no paga cap cost polític. Sempre hi ha una avaria puntual, una causa tècnica, un contracte extern. Aquesta impunitat no és casual: és possible perquè qui té el control estructural de Rodalies no respon davant la ciutadania.
Cada episodi de caos expulsa usuaris del transport públic. Qui té recursos compra un cotxe o negocia flexibilitat laboral. Qui no, queda atrapat en un sistema que falla. Així, la degradació de Rodalies es converteix en un mecanisme de desigualtat social. En plena emergència climàtica, això és una irresponsabilitat doble: ambiental i social.
Set dies després de l’inici del caos ningú no ha assumit plenament la responsabilitat política del que ha passat. Sense explicacions clares, sense reconeixement d’errors estructurals. Sense responsabilitat no hi ha confiança. I sense confiança, cap inversió serà suficient.
Rodalies necessita diners, sí. Però sobretot necessita sobirania efectiva, control públic del manteniment i responsabilitat política clara. És una qüestió de drets i de dignitat quotidiana. El país ja va dir prou el 2007. Avui, el que està en joc no és només el funcionament d’un servei públic, sinó si acceptem que el caos sigui la norma i que ningú no en respongui mai.