Romàntic sí, idiota no

«Segur que qualsevol independentista entén que el diàleg amb l'Estat és la via més poderosa per la reivindicació nacional real»

04 de març de 2020
Dissabte a l'hora de dinar més de cent mil persones (segurament el doble) érem a Perpinyà escoltant al president Puigdemont, als eurodiputats Ponsatí i Comín, i també -per persona interposada- les paraules dels presos i exiliats. Va ser un acte de contingut moral. De reafirmació política, però sobretot de constatació moral: l'independentisme té dret a existir, i perviurà. Potser no va ser tan lluït com alguns voldrien i molt més vigorós del que d'altres desitjarien. No crec en la contraposició de l'independentisme d'acció davant l'anomenat independentisme pragmàtic. Són maneres d'arribar al mateix objectiu, combinables, la suma del tu i jo. Romàntics i clàssics, modernistes i noucentistes, rock i pop, dualitats que són la mateixa cosa, com pensar i sentir si aconsegueixes fer-ho bé.

El gran romàntic, en el millor dels sentits, fou Goethe que deixà escrit allò de: "Saber no és suficient; hem d'aplicar. Voler no és suficient; hem de fer". Tenim la idea que ens hem de preparar. Benvinguda la idea. Quan es parla d'horitzons es vol ridiculitzar l'independentisme i se'l titlla de màgic. La millor manera de desfer aquest tel de dubte és precisament el de l'acció. I de moment és al Govern on es pot fer de manera concreta.

Molt interessant el concepte (no sé com aplicar-lo) que proposa el president Mas quant a bifurcar l'acció independentista més lligada a drets civils i denúncia internacional per una banda i per l'altra l'acció de govern. Per què és important? Doncs perquè si el projecte independentista vol créixer, primer ha de seguir guanyant eleccions. I els ciutadans, la majoria dels quals no estava a Perpinyà ni ho va veure per la tele, han de poder copsar la utilitat del seu vot. I sobretot els que avui estan fora del taulell de joc "indepe". Persones que avui no comparteixen el projecte. No sé si arribarem a la Catalunya del 80 per cent, però on ens podem conformar (perquè no som així) amb un país a meitats.

Hi ha un professor i diputat que parla de sobiranisme laic com a base per construir els temps que ens cal viure. Ser asèptic en les formes però gens escèptic en el fons. El fer república és el fer país. No faci por mantenir marcs mentals. El catalanisme és la font de l'independentisme, no se'n pot renegar. I aquest sobiranisme laic ha de fugir dels apriorismes i sobretot dels dogmes, i encara més dels que hem demostrat que han fracassat. Volem ser república, actuem com a país: hem de créixer en el debat, sigui del model d'escola, sigui del paper de pimes i autònoms o abordant què fer amb el medi ambient o el drama migratori del Mediterrani. Ja ho deia Goethe, "hem de fer".

"Sit and talk no pot ser Wait and see", va dir el president Puigdemont després de l'acte. I té tota la raó. Però alerta: l'exigència no pot ser intransigència. Segur que qualsevol independentista entén que el diàleg amb l'Estat és la via més poderosa per la reivindicació nacional real. I havent estat un seguidor del "tenim pressa" ja fa temps que admeto que no ho podem vetllar d'aquesta manera. Tranquil·litat sí, apriorismes cap. Estic fart de llegir enquestes. Pot ser que comencem pel començament, no des de zero. I s'equivoca Gabriel Rufián quan assegura que "està molt bé que t'aplaudeixin a Perpinyà, però el repte és que t'aplaudeixin a Cornellà" perquè oblida que és una mateixa cosa. A banda, Baix Llobregat estant no sé molt bé què vol dir. En qualsevol cas ell és esclau de les seves paraules, i sobretot dels seus fets, com a mínim dels darrers 155.

Goethe va triomfar amb el seu best-seller Els sofriments del jove Werther, però també va tenir com a efecte més de dos mil suïcidis de joves enamorats a la seva època. Ser un romàntic, somiar llarg és una gran cosa, és necessari. Voler viure intensament és una obligació. Voler sentir tots els moments com si fossin el darrer és absurd i et porta a la frustració més terrible, una espècie de mort en vida. A poc a poc, i de moment Sit and talk (si pot ser nivell prèmium) i el que convingui. Un projecte clar i creure en nosaltres mateixos. Amb romanticisme, si es vol, però sense fer massa l'idiota.