Escric aquest article l'endemà de Sant Jordi en què tots els mitjans han parlat del cavaller patró, del drac, de les roses i dels llibres. Ha començat l'esclat de la primavera, entre les roses d'abril -la del roser que, segons la llegenda, va brotar de la sang del drac vençut, i la de la Morena de la Serra- i el Roser de Maig, que la tradició celebra el primer diumenge d'aquest mes.

Per això, avui volia reivindicar la tradició popular del nostre Roser enfront del Rosari. El Roser, una festa pagana mil·lenària provinent de les Floralia Romanes, dedicades a la deessa Flora, amb els Ludi florales en què hom regalava roses, guarnia enramades, garlandes i catifes del flors, feia batalles florals, amb pètals de flors -precedents dels confetti- i festejava l'amor.

El papa Gregori XIII ens la va polititzar, influït pels frares dominics, difusors de la devoció del Rosari, imitació de la subha, un ritu musulmà consistent a passar les seves denes recitant els noranta-nou noms d'Al·là. La culpa la va tenir la victòria cristiana de Lepant contra els turcs el 7 d'octubre de 1571. Aquesta data va ser declarada per l'Església romana festa del Roser del tot el Món, volent marginar la tradicional festa del Roser de Maig. Fins al punt que les dones que es diuen Roser han acabat celebrant el seu sant el 7 d'octubre, tot i un refrany popular que ho criticava: "A (tal lloc) tenen unes coses! Fan el Roser quan no hi ha roses!". Qui es digui Roser, doncs, hauria de fer el sant el primer diumenge de Maig; ja que celebrar-lo el 7 d'octubre equival a dir-se Rosari (com fan a les Castelles, mancades de cap "virgen del Rosal"). Els goigs més antics, del segle XV, van ser, precisament, els del Roser de Maig.

Tanmateix, la festa primaveral de les roses es va mantenir viva i pagana. L'Església romana va instituir la Dominica de la Rosa, el diumenge després de Pasqua Florida: el papa beneïa una rosa d'or i la trametia a un príncep cristià en reconeixement dels seus serveis.

La festa va ser manllevada també per la noblesa: era un costum galant de l'orde de cavalleria, com consta en un text del 1613: "Ab gran solemnitat i regosijo de suavíssima i regalada música i cantòria de dos cors i orgue, i ab gran abundància de ramellets de fresques roses...".

Però no va deixar de ser una diada popular: les fires de roses o "dels enamorats" en són una mostra. La de Barcelona tenia lloc per Sant Jordi al pati del Palau de la Generalitat, amb gran assistència dels barcelonins.

Però va passar el que sol passar: que Felip V la va prohibir. El Decret de Nova Planta (1716) va suprimir la Generalitat i les institucions de Catalunya, i no hi va tornar a haver Fira de Roses per Sant Jordi al pati del Palau. Aquest, convertit en la Real Audiencia, va romandre tancat. Tanmateix la Fira de Roses es va continuar celebrant, però fora del Palau, pels carrers dels voltants, cosa que va contribuir a estendre la seva popularitat: els enamorats, els nuvis i els casats continuaven comprant roses per a regalar a llurs parelles. (De Sant Valentí, doncs, res). Va ser, doncs, el poble català qui va mantenir viva l'antiga tradició. Fins que, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914), la Fira de Roses va tornar a omplir el pati del Palau de la Generalitat.

Un cas més, doncs, que mostra la dèria dels catalans de convertir les prohibicions en nous combats. Així, doncs, esperem més que mai que la nostra dependència legal a l'Estat espanyol, acabi, seguint la tradició, com "el Rosari de l'Aurora".