Ja ens havíem adonat que Rosalía vol ser alhora estrella comercial i figura de prestigi, i ara, a més, veiem que persegueix la quadratura del cercle servint-nos una música d’avantguarda que és també radicalment popular, equació endimoniada que, tan lluny dels temps dels Beatles, Bowie o Prince, ja no ens recordàvem que havia existit i que podia tornar a ser possible. Massa anys de clixés de radiofòrmula i de veus clòniques. Estàvem desprevinguts.

I “Saoko”, el nou senzill de Rosalía, avançament del tercer àlbum, Motomami (18 de març), ens ha propinat un bon calbot: vet aquí una cançó de base reggaetonaire però de tacte tèrbol; llatina i aventurada, amb una línia de greus tòxica i serpentejant, rapejats per ennuegar-te i un interludi a còpia de piano i bateria amb notes de jazz caient en cascada. Em diuen que “saoko”, o “saoco” vol dir, en argot llatí, gustet, ritme, alegria. Hi estem a favor, oi? I bé, la cançó ens recorda que Rosalía ha vingut a aquest món per fer allò que li passi pel magí, que acostuma a ser interessant i vingut d’algun lloc del futur.

Hem estat tant de temps lamentant-nos perquè en el pop i el rock tot semblava dat i beneït, i sospirant perquè aparegués alguna novetat que estripés el foli de dalt a baix, que resulta corprenedor observar que, ara que la tenim davant dels nassos, no la reconeguem i la celebrem. Això de la música urbana és una esmena severa als cànons que han estat vigents durant cinquanta o seixanta anys, als jocs d’estrofes i tornades de tota la vida i a les guitarres elèctriques i bateries. Potser ja tocava.

I entre els seus propòsits, o impulsos naturals, hi ha el de provocar, descol·locar, molestar als iaios de generacions anteriors, tant com el rock’n’roll quan es va obrir pas amb eslògans com ara “a-uan-ba buluba balam bambu”, que no eren propis dels trobadors provençals ni rivalitzaven amb Stravinsky. Ja fins i tot comença a fer mandra haver de recordar d’on venim, i per això resulta còmic veure tants estimats amics boomers caient en la trampa, incapaços de dissociar el gust personal, la identitat que tots arribem a construir al voltant de la música, del reconeixement fred d’un tsunami sonor que ja no hi ha qui l’aturi i que marcarà els temps que vindran.

La comercialitat pot tornar a ser innovadora, i aquí, Rosalía és un espatarrant vers lliure que preserva el seu do per desconcertar. Podem lamentar que hagi abandonat el flamenc i s’hagi llançat als braços de la llatinitat tropical, com si hagués nascut a San Juan de Puerto Rico i no a Sant Esteve Sesrovires, però, escolti, les genialitats neixen on els dona la gana. Seguir les seves passes ja és un espectacle, i no podem ser sinó simpàtics amb una artista que aquests dies tria, per enregistrar un vídeo, la soferta capital d’Ucraïna, Kiev.