Dilluns al vespre es va emetre una entrevista enregistrada que Josep Cuní feu a Sandro Rosell, que és la persona que fa de president del Barça, i on feu unes afirmacions que lluny d’aglutinar el barcelonisme –una de les seves promeses electorals- van servir per crispar-lo i dividir-lo encara més. Diu Rosell que desitja acabar amb els “ismes” a can Barça quan ell s’ha encarregat de ressuscitar-los i alimentar-los convenientment. Diu Rosell que no vol que el FC Barcelona torni a viure sota la divisió dels “cruyffistes i els que no són cruyffistes”. ¿Perquè no es va atrevir a dir cruyffistes i nuñistes? Anem a recordar la cronologia dels fets.

Rosell diu que els presidents no generen “ismes” quan en el Barça dels darrers 35 anys ha existit un “isme”, el nuñisme, que fou un corrent majoritari de 1978 fins a 1988, moment en què apareix en escena Johan Cruyff per capgirar la dinàmica esportiva del primer equip de futbol. Cruyff representa un model, una filosofia de joc, que Núñez no compartia, però que va haver d’assumir atès els èxits esportius del memorable Dream Team. El nuñisme presumia de garantir un Barça independent, però que mai fou lliure. Depenia de Núñez.

Després de Núñez i del trist episodi Gaspart-Reyna entrà un aire renovador capitalitzat pel president Laporta, que recuperà la figura de Cruyff com a inspirador del model. El Barça continuà preservant la independència dels poders fàctics, però ara també, i com a novetat, esdevingué lliure de les prebendes que fins aleshores havien gaudit grups de poder que feien i desfeien a can Barça. Els set anys de Laporta foren, en línies generals, brillants en l’esportiu, amb temporades de somni i un any llegendari en el qual es guanyaren sis títols. El club recuperà la catalanitat sense complexos, una idea mundial solidària focalitzada en el logo d’Unicef a la samarreta i un civisme valent amb l’expulsió dels violents de l’Estadi. Però tot i els valors del nou Barça del segle XXI el nuñisme no perdonà mai que aquell grup de joves cruyffistes que un dia formaren l’Elefant Blau agafessin les regnes de l’entitat. Així que el nuñisme maniobrà a l’ombra utilitzant testaferros subvencionats, ensinistrats i assessorats per directius i executius de l’entorn Núñez. D’aquell grup d’alumnes en sortí un tal Giralt que mirà de tombar Laporta amb un vot de censura, i una colla de socis “anònims”, però manifesta i públicament nuñistes, que posaren demandes i més demandes, sempre redactes per altri, sempre contra la junta de Laporta. En aquella trama mediàtica i judicial contra Laporta Sandro Rosell, que el 2005 havia dimitit perquè no acceptà les majories de la junta, sortí de la foscor per posar-se a l’ombra, conscient que el nuñisme ja no era possible amb Núñez, per edat i perquè el constructor estava imputat, però coneixedor que hi havia un gruix de socis d’un cert perfil que comprarien un neonuñisme sense Núñez sempre i quan l’escollit passés comptes amb Laporta i Cruyff. L’escollit era ell, en Sandro, que no semblava nuñista, però era antilaportista i anticruyffista. Ja anava bé. Rosell tingué, a més, el vist-i-plau mediàtic del grup Godó i bona part del grup Zeta, o el que és el mateix del Mundo Deportivo i l’Sport, i de molts sectors de CiU espantats per les impensades conseqüències del pas de Laporta a la política. A més, l’exNike es va beneficiar de la fragilitat del laportisme sense Laporta, que a l’hora de la veritat no presentà cap candidat en condicions de guanyar la batalla al neonuñisme rejovenit.

Rosell va complir des del primer dia amb qui li feren confiança: va desterrar Cruyff retirant-li la presidència d’honor del club i va demandar Laporta en una assemblea amanida mediàticament i socialment, on es va malinformar i fins i tot mentir als socis que van votar allò que a l’hora de la veritat Rosell no s’atreví a fer amb un “ponçpilatós” vot en blanc. En aquell moment el president que pretenia acabar amb els “ismes” acabava de ressuscitar el cruyffisme i creava el laportisme al mateix ritme que honrava el nuñisme convidant l’ara condemnat expresident a diversos actes institucionals. El pla era a punt de culminar amb dos únics contratemps: el primer, no poder reobrir les portes als “nanos macos” que en el seu dia amenaçaren en eliminar físicament a Laporta i la seva família. Els Mossos d’Esquadra li ho impediren, afortunadament. L’altra pedra a la sabata la tenia dins el club, un personatge que els seus mentors nuñistes odiaven des de feia anys: l’entrenador Pep Guardiola. No s’atreví a fer-lo fora contractualment, una decisió que li hagués costat el mandat, però sí a cansar-lo institucionalment fins que el de Santpedor va dir prou. I aleshores Rosell descansà creant el darrer “isme”: el guardiolisme. A partir d’aquí l’executor confià preferentment en els amics de can Godó l’emissió de la infàmia continuada contra Cruyff, Laporta i Guardiola, a fi que el president del Barça en quedés al marge, com si la cosa no anés amb ell.

En fi, que Rosell dilluns demanà que tots siguem guardiolistes tot i admetre que Guardiola menteix. Una resposta que crec que no agradà ni als nuñistes, ni als guardiolistes, ni als cruyffistes ni als laportistes. Ni tan sols a companys cruyffistes-guardiolistes de la seva junta, que n’hi ha.