Aprendre a llegir requereix un esforç considerable. Durant la modernitat, l’adquisició de la competència lectora i escriptora va esdevenir, amb les regles aritmètiques bàsiques, el grau fonamental de la instrucció i de l’accés a la cultura. Ben aviat, amb l’alfabetització i l’escolarització, la lectura va quedar establerta com un requisit de la llibertat. Llibertat d’accedir a tota mena de textos, relats i reflexions; i llibertat, doncs, de pensar autònomament i críticament el món i la vida.

La importància de la lectura en la conformació de la cultura moderna va proporcionar el punt de referència per designar les maneres d’enfrontar-nos no només als textos sinó també a les formes culturals no textuals. Així, podem aprendre a llegir un quadre, una pel·lícula o fins i tot una determinada situació envitricollada de la vida real. Llegir, per extensió, significa observar minuciosament alguna cosa per tal de poder-la comprendre i conèixer en els seus diversos registres, desencriptar-la i apropiar-se dels seus significats.

La competència lectora entrenada permet enfrontar-se a textos –i a realitats- de gran exigència i complexitat. La lectura, llavors, es fa necessàriament més lenta i laboriosa. I pot requerir la memorització de fragments dels fils discursius que contenen la possibilitat d’entendre els que trobarem més endavant. És així com la lectura aborda els enunciats més complicats, es fon amb l’estudi i pot acabar proporcionant el gaudi màxim a qui llegeix, o bé desincentivar-lo del tot. Perquè la lectura és un instrument del pensament, però també de l’entreteniment. Ens serveix per endinsar-nos en els misteris de la realitat o per evadir-nos-en.

Haver abandonat l'hàbit de la lectura atenta de textos o materials complexos aboca fàcilment les nostres consideracions polítiques a la simplificació, la superficialitat i el mer decorativisme. A prendre posició sense disposar d’informació i sense prendre’s la molèstia de l’anàlisi o la mínima reflexió. És un signe del temps i el ritme de les xarxes. La conseqüència és l’abús del refranyer, de la frase feta, de l’eslògan, de l’acudit. El menysteniment de qualsevol criteri de rigor, del lligam entre el discurs i l’acció compromesa. O coartades de l’estil "no som de dretes ni d’esquerres".

Sembla que l'any de pandèmia, amb els seus confinaments i l’alteració de tantes rutines, hauria pogut suscitar una revifada de la compulsió lectora. Algun indici al respecte s’ha filtrat. Tanmateix, atesos els materials desguassats per les xarxes, no estic segur que hàgim aprofitat col·lectivament prou la conjuntura.

Per si de cas m'erro en l’apreciació, voldria compartir uns quants suggeriments de llibres editats durant la pandèmia que m’han resultat especialment estimulants aquests mesos. Vull començar per l’elogi literari de Francesc Serés i la seva magnífica La casa de foc. Aquesta vegada Serés reporta i revela una Garrotxa on es combinen el pes encara del tradicional i les noves tensions socials. Una obra important que ja ha rebut aproximacions crítiques elogioses i en mereix més. Com l’edició del ja complet i imponent Tríptic de la terra (La terra retirada, La palmera de blat, Labor inacabada) de Mercè Ibarz. Serés i Ibarz, l'un i l'altra nascuts a Saidí, converteixen aquesta població de la Franja en una capital literària inesperada. També la recent “Tàndem” del pinzell brillant i precís de Maria Barbal. 

Entre els llibres sobre política, Ubuntu, de Raül Romeva (Angle Editorial, premi d’assaig Irla 2020). Ubuntu ens ajuda a pensar la República del bé comú, o el valor polític de la cooperació, la lluita no-violenta i els petits canvis que prefiguren una revolució global tan complexa com necessària i urgent. Una proposta ètica i política, d’esquerres, que complementa l’anterior seu Esperança i llibertat (Ara llibres, 2019), d’una sensibilitat que m’ha fet evocar les estones compartides els darrers anys de docència amb l'Arcadi Oliveres, al bar de la Facultat de Comunicació després de les classes del divendres.

De caràcter explícitament instrumental i amb la clara voluntat de resultar políticament clar i entenedor, el setembre arribava la primera edició de Tornarem a vèncer, d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, incorporant a l’anàlisi de situació i a la proposta algunes de les principals reflexions que, des de la seva condició de politòleg, feia Jordi Muñoz a Principi de realitat (L’Avenç, març 2020).

Les persones interessades en la política des de posicions progressistes trobaran molts elements de reflexió interessants en la primera entrega de les memòries de l’expresident Barack Obama, Una tierra prometida (Debate, novembre 2020). Un best seller, però un llibre remarcable. L’anecdotari del primer mandat presidencial va acompanyat de consideracions polítiques profundes sobre els factors locals i globals que el van condicionar, fetes des d’una posició privilegiada.

I acabo amb el llibre d'un homenot contemporani, Lluís Cabrera. La vida no regalada (Roca, 2021), entre la memòria i la ficció, reporta les arrels culturals i vitals de l’autor, recreant l'atmosfera que va envoltar la seva arribada a Barcelona i els seus primers aprenentatges i compromisos. Una vacuna contra el sectarisme i la temptació simplificadora de la realitat catalana d’avui.

Llegir ens pot fer més lliures.