Ja fa una bona colla d’anys que les competències en matèria de trànsit, circulació i seguretat a les carreteres catalanes és en mans de la policia de la Generalitat, on va substituir la guàrdia civil. Si bé és poc habitual de veure els mossos a les autopistes, sí que, en canvi, formen part del paisatge amb normalitat de la nostra xarxa viària i tothom ja en coneix els punts habituals on acostumen a establir-se i en sap els hàbits de control d’alcoholèmia, sobretot en cap de setmana. Això no obstant, que les competències hagin estat traspassades als mossos no és cap obstacle perquè, de tant en tant, i de forma inesperada, els antics gestors de la seguretat viària facin acte de presència i, en general, de forma molt exageradament aparatosa, col·loquin punts de control en territori català. Ho fan amb el pretext de la lluita antiterrorista, contra el crim organitzat i el tràfic de persones, però, de fet, si surten al carrer d’una manera tan visible és perquè se sàpiga que hi són, perquè ningú no tingui la temptació d’oblidar que encara hi són. És una forma de dir: ei, aquí mana qui mana...

Simultàniament amb aquesta performance viària periòdica, els cossos i forces de seguretat de l’Estat apareixen sovint, a la televisió, com a protagonistes estel·lars d’actuacions espectaculars contra presumptes delinqüents o jihadistes. Les imatges mostren uns agents gairebé de telesèrie, irrompent sense miraments en domicilis particulars fins a capturar els dolents de la pel·lícula. Aquestes actuacions tenen lloc també en territori de Catalunya i són difoses amb tota mena de detalls, donant a entendre als espectadors que hi ha dues menes de policies: una, la de l’estat, per a operacions de nivell, de gran envergadura, per a les coses serioses i una altra, la de la Generalitat, per a delictes d’anar per casa, de rellevància escassa. Els mossos, doncs, hi són per anar fent, però cal que tothom sàpiga que els cossos i forces de seguretat de l’estat són la policia de debò, la seriosa, la professional i que, a l’hora de la veritat, són ells els que actuen.

No passa tampoc desapercebut que són aquests cossos estatals els que protagonitzen les intervencions policials en casos de presumpta corrupció relacionats amb ciutadans catalans particulars, partits o ajuntaments. És tot un espectacle visual i una veritable lliçó política veure la guàrdia civil o la policia nacional assumint, en exclusiva, tot el protagonisme en aquests casos. Sembla com si s’enviés un missatge a la societat catalana en el sentit de dir: ei, catalans, compte a veure què feu, que nosaltres som aquí per a vigilar-vos. Com si la policia catalana no fos de fiar per a perseguir, amb encert i eficàcia, el possible delicte de frau, corrupció o malversació de fons públics. Si algun dels presumptes implicats té alguna relació amb algun partit sobiranista, llavors aquest detall és també notablement sobredimensionat. Ells, doncs, ens vigilen perquè fem bondat i, si no és el cas, ja sabem el pa que s’hi dóna...

Però el més escandalós en aquest àmbit és el que s’ha produït en relació a la lluita antijihadista a Catalunya. Segons el titular català d’Interior, agents de la policia nacional haurien advertit uns suposats gihadistes que la policia catalana els investigava i, doncs, que eren a punt de ser detinguts per aquesta. El diari "El Periódico" ha entrevistat la persona que, per encàrrec del cos de seguretat espanyol, va fer la filtració als sospitosos i, per tant, va permetre que estiguessin al corrent de les intencions de l’autoritat catalana. L’actuació és inqualificable i impròpia d’un govern democràtic membre de la Unió Europea, com és l’espanyol. Les declaracions irades del ministre, al costat dels obstacles constants per impedir una relació fluïda i eficaç contra el crim entre la policia catalana i la Interpol, tenen una finalitat molt clara: presentar l’operatiu català com a amateur, poc professional i sense sentit d’estat. Lògicament, tot forma part d’un discurs ben trenat i fàcil d’entendre: els catalans no estem preparats per a governar-nos i, per a les coses serioses, necessitem Espanya. I qui diu la policia diu la llengua. Amb el català no podem arribar al cap del carrer, per això hem de fer servir l’espanyol. En fi... El seu fanatisme anticatalà és tan gran que no tenen el menor escrúpol a posar en perill la nostra seguretat i a no voler reconèixer un èxit evident de la policia catalana. La reflexió final ja no pot ser menys original: millor veïns que súbdits i com més aviat millor.