L'escenari deixat per les urnes el 28-M ha deixat desconcertada bona part de la classe política. De cop, ha quedat de manifest que el relat que s'ha obert pas entre l'electorat i ha estat capaç de concentrar més voluntats ha estat l'ofert pel bloc de dretes espanyoles. Això deixant ara de banda el que en puguem pensar. Un dia caldrà aturar-se en l'èxit de campanyes mediàtiques molt engreixades i que s'han llançat a l'erosió personal de les principals figures de les esquerres espanyoles. Ara, però, el que toca és intentar posar el focus en allò que està en joc el 23-J i com evitar una regressió generalitzada.

La perspectiva d'una majoria fortament conservadora amb el més que probable concurs de l'extrema dreta ha d'inquietar. No pel fet d'un canvi de majoria al Congrés, que forma part de la normalitat democràtica. Dos factors afegeixen densitat a l'escenari d'un gir a la dreta. D'una banda, un PP a la Moncloa es trobaria amb la major acumulació de poder per un partit des de l'adveniment de la democràcia. Es podria dir que també va disposar d'un poder similar el PSOE de González els anys vuitanta. La sensació d'impunitat aleshores va preparar el camí a nombrosos casos de corrupció i va fer perdre als socialistes molt impuls reformista. Però ni tan sols aleshores el PSOE tenia a les mans el control del món econòmic. Actualment, el PP disposaria del govern espanyol, el poder municipal, la immensa majoria de comunitats autònomes i de municipis, a més del seu vincle amb el poder judicial i empresarial. Excessiu per una democràcia poc sòlida com l'espanyola. I en segon lloc, la dreta extrema s'estèn arreu i Espanya podria esdevenir aliada de polítiques reaccionàries. 

Què han de fer "els altres"? L'independentisme i les esquerres espanyoles han compartit aquests anys alguns trets comuns, que ara serien letals, com la sobreactuació retòrica i el personalisme caïnita. Salvant les grans diferències, el 15-M i el procés van ser moviments democràtics d'ampli abast que van generar grans esperances. Com sempre que les expectatives acaben sent superiors als resultats assolits, la decepció brolla i amb ella, els debats estèrils i inacabables. 

Els responsables polítics han de saber connectar amb el pols del moment. Saber trobar el to, en definitiva. Els darrers anys de polarització també ho han estat de consignes de batalla i fronts ideològics. Se n'ha abusat. No es pot recórrer a les grans paraules i a la memòria antifeixista cada vegada que hi ha eleccions. Una de les claus de les urnes del 28-M és que una part de l'electorat està cansat. La dreta ha captat l'instant i no es deixarà prendre la iniciativa fàcilment. 

La retòrica pujada de to no mobilitzarà l'elector decebut o desorientat. Enfront el simplisme del discurs "antisanchista" i les mentides sobre amenaces bolivarianes o el fantasma d'ETA, independentistes, socialistes i esquerra a l'esquerra del PSOE -tots molt diferents, però que poden compartir el destí de la derrota- han de saber fer una campanya pedagògica. Ni les prèdiques antifeixistes ni les exigències sobiranistes de possibles candidatures unitàries serviran de res i poden fins i tot ser contraproduents. Per mobilitzar els ciutadans, s'ha d'explicar bé, sense impostures, els riscos i regressions d'una majoria de dretes. Amb dades i sense discursos inflamats.