El quadre de les últimes hores a Camelot és digne d'una pel·lícula feta a mitges pels Monty Python, Joan Capri i La Cubana. Mentre la Fiscalia demana un any i vuit mesos d'inhabilitació (i una multa de 30.000 euros) al president Torra per l'afer dels llaços grocs continua la batussa de poscovergents i republicans pel control de la Diputació de Barcelona, alhora que la Guàrdia Civil entra a Palau per buscar informació sobre el Primer d'Octubre i l'ANC organitza manifestacions de protesta davant les seus centrals del PDECat i d'ERC. De fons, la data del judici del major Trapero a l'Audiència Nacional i les paraules de la consellera portaveu, Meritxell Budó, que qualifica de "granític" l'estat de l'executiu català. Es pot demanar res més?

La sobrecàrrega de sentit és tan bèstia que tot comentari pot semblar sobrer. Els fets dansen i la realitat és zombi. Podem riure i podem plorar. I podem parlar de Hong Kong, bona gent que es manifesta contra la tirania que va comprant tot el planeta. Ho tenen fotut.

La lògica del president Torra és el relat sacrificial, abans no s'aparegui la Mare de Déu i ens regali un momentum que desembussi la temporada, com el bou que expulsa en Patufet pel cul. La lògica dels partits independentistes és la competència sempiterna i la defensa aferrissada dels seus respectius interessos, perquè no només de principis està fet el comerç dels homes.

La lògica de l'Estat és mantenir i aprofundir la punició de l'independentisme, tant si plou com si neva, per demostrar que tenir el monopoli de la força és molt més que cops de porra.

La lògica de l'ANC és la vigilància solemne de la puresa i de l'encanteri, i el conreu del sermó antipolític i sentimental, com si tot fos una teràpia d'autosuperació.

La lògica del Govern de la Generalitat és aguantar fins que se sàpiga la sentència del Suprem i fer veure que es gestiona la realitat, ja siguin incendis, MENAs o impostos hipotecaris. Poseu tot això a la coctelera, amb gel picat, cola alternativa, angostura i un pensament d'absenta, i tindreu la beguda de l'estiu. No fa passar la set, però et deixa estabornit i penjat del setè cel.

Com s'aguanta tot plegat? Per tres raons. Primera: la repressió judicial cohesiona molt, és clar. Segona: s'ha creat el mite que després de la sentència del Suprem passarà "alguna cosa" i això congela moltes decisions. Tercera: ens hem acostumat a conviure amb actituds i discursos que no lliguen de cap manera.

A més, per reblar el clau, de Madrid arriba el rumor que podria haver-hi repetició d'eleccions generals. Pedro Sánchez s'ha fet addicte a la taquicàrdia. L'indepe que no es conforma és perquè no vol: "aquí tenim caos, però ells encara en tenen més". Quan es convoquin eleccions autonòmiques, l'espectacle serà sensacional: les dosis de sentimentalisme tàctic seran comparables només a les de cinisme preventiu. I potser Graupera esdevé el nou Laporta, el camp estarà abonat.

Qui dia passa any empeny. El capital polític de l'independentisme és com aquell vi que podria començar a ranciejar el dia menys pensat. No serà culpa de ningú. Perquè -fora de la pura inèrcia- no hi ha res ni ningú.