ARA A PORTADA
-
Fumata negra el primer dia de conclave mentre la cúria s'ho juga tot a Parolin Pep Martí i Vallverdú
-
«L'Església no ha d'estar només pels pobres»: una plaça expectant (i dividida) espera la fumata dels cardenals Pep Martí i Vallverdú
-
-
Progressistes, conservadors i diplomàtics: el difícil equilibri de forces en el conclave més incert Pep Martí i Vallverdú
-
04 de juny de 2014
Certs polítics espanyols estan enfadats perquè les colles castelleres actuen en vuit capitals europees el 8 de juny. Els sembla una apropiació sobiranista dels castells declarats per la UNESCO patrimoni immaterial de la humanitat. La posició d'aquests espanyols no és nova. La festa destapa els atacs continus que l'Estat ha realitzat contra Catalunya, la seva cultura i la seva llengua. En la història, un ampli reguitzell d'imposicions i prohibicions ha intentat anorrear el poble català i els costums propis.
La Reial Audiència de Catalunya manifesta el 1772 els recels sobre els seguicis populars en el Corpus i imposa restriccions a Barcelona, com el 1773 a Tarragona. La prohibició del Carnaval de carrer a Barcelona el 1774 n'és una altra mostra. El rei espanyol Carles III, que el 1768 elimina el català a les escoles, promulgà el 1780 una cèdula contra els entremesos del Corpus i festes majors. Acabada la Guerra del Francès, Ferran VII reprèn les prohibicions de celebracions autòctones el 1814 i 1815. La creació de la divisió administrativa provincial el 1833 vetlla per les disposicions contra la Passió i els Pastorets, que culminen el 1856 amb un reial decret fulminant els drames amb personatges de la Trinitat i la Sagrada Família. També aplica la llei Moyano de 1857 que obliga a l'ensenyament en espanyol, o el 1867 veta el català en el teatre. L'afició extraordinària a les armes de pólvora en representacions de carrer també és sentenciada.
Per això no ens estranya que el regidor del PP a Berga hagi demanat que durant la Patum no s'executi el salt del passacarrers de la vigília de Corpus al carrer on viu. Una tendència política orquestrada subtilment per partits espanyols amb representació a Catalunya afebleix les celebracions hereves del costum propi dels territoris de la Corona catalanoaragonesa, mentre fa èmfasi en els orígens comuns d'Hispània. Mal que els pesi, aquesta mai no va ser un únic territori sinó que va incloure de dos a cinc províncies d'un imperi no hispànic sinó romà.
Amb una sornegueria lúcida, el còmic milanès Leo Bassi ho deixava clar fa uns dies en la presentació del seu darrer espectacle a la vela de circ que la companyia Passabarret instal·la cada primavera a la ciutat de Valls: "Els avui espanyols van ser un dia independentistes quan deixaren de ser províncies de Roma." Res no és immutable.
La Reial Audiència de Catalunya manifesta el 1772 els recels sobre els seguicis populars en el Corpus i imposa restriccions a Barcelona, com el 1773 a Tarragona. La prohibició del Carnaval de carrer a Barcelona el 1774 n'és una altra mostra. El rei espanyol Carles III, que el 1768 elimina el català a les escoles, promulgà el 1780 una cèdula contra els entremesos del Corpus i festes majors. Acabada la Guerra del Francès, Ferran VII reprèn les prohibicions de celebracions autòctones el 1814 i 1815. La creació de la divisió administrativa provincial el 1833 vetlla per les disposicions contra la Passió i els Pastorets, que culminen el 1856 amb un reial decret fulminant els drames amb personatges de la Trinitat i la Sagrada Família. També aplica la llei Moyano de 1857 que obliga a l'ensenyament en espanyol, o el 1867 veta el català en el teatre. L'afició extraordinària a les armes de pólvora en representacions de carrer també és sentenciada.
Per això no ens estranya que el regidor del PP a Berga hagi demanat que durant la Patum no s'executi el salt del passacarrers de la vigília de Corpus al carrer on viu. Una tendència política orquestrada subtilment per partits espanyols amb representació a Catalunya afebleix les celebracions hereves del costum propi dels territoris de la Corona catalanoaragonesa, mentre fa èmfasi en els orígens comuns d'Hispània. Mal que els pesi, aquesta mai no va ser un únic territori sinó que va incloure de dos a cinc províncies d'un imperi no hispànic sinó romà.
Amb una sornegueria lúcida, el còmic milanès Leo Bassi ho deixava clar fa uns dies en la presentació del seu darrer espectacle a la vela de circ que la companyia Passabarret instal·la cada primavera a la ciutat de Valls: "Els avui espanyols van ser un dia independentistes quan deixaren de ser províncies de Roma." Res no és immutable.