Quan arribes a l'hospital, abans de les 7 h, encara és negra nit. No has pogut aclucar l'ull les hores anteriors, per la incertesa davant la dimensió desconeguda on t'endinsaràs de seguida, ja que fins ara creies que això del càncer només afectava els altres, però no a tu. La sala del preoperatori ja és plena de pacients, en petits boxs separats per una cortina, enmig d'un silenci espès i expectant. A partir d'ara, tots sou iguals: una bata oberta per darrere que cobreix el cos nu i una polsera amb el teu nom i un telèfon de contacte que t'identifica. "Apa, som-hi", diu el zelador que et duu a la llitera cap al quiròfan. Abans no faci efecte l'anestèsia, tanques els ulls, t'aïlles i veus el rostre de la gent que estimes.

No saps que l'operació ha durat més de 12 hores quan, una veu que sembla venir de les tenebres, fa: "Ha anat tot molt bé, ja hem parlat amb la família". Et trobes com si quatre tràilers t'haguessin passat pel damunt, mentre et duen a l'UCI, on seràs uns dies. Passarà temps abans no gosis obrir els ulls, però encara no goses mirar-te les ferides. Quan ja vas a una habitació, a planta, et fa l'efecte d'un pas endavant, tal com així és. Llavors t'adones que portes fins a onze vies o conductes diferents connectats al cos i que, tot sol, no ets bo per a res. El que més t'incomodarà serà mantenir-te en la mateixa posició, al llit, de cara per amunt, sense poder-te bellugar, durant més de dues setmanes. Quan et diuen que intentis asseure't a un costat del llit, abans de passar a la butaca, et sembla que serà impossible. Però t'equivoques de mig a mig: pots fer-ho, justament perquè és possible.

Sense visites ni acompanyant per les necessàries mesures dràstiques antiCovid, hi ha moments que alces els ulls fins dalt de tot de la muntanya que hauràs de pujar i et sembla que mai no en faràs el cim. Però, en els instants més durs, penses que, a fora de l'hospital Joan XXIII, hi ha tota una vida per a viure i decideixes que la vols viure, plenament, dia rere dia, amb les persones que estimes. I llibres per llegir i papers per escriure. I recordes que Joan Fuster deia que morir-se deu ser deixar d'escriure i tu vols continuar escrivint. Hi ha paisatges per descobrir o per retrobar, taules per compartir amb els amics, músiques per escoltar i tu ho vols tot. T'imagines l'horitzó del país lliure que sempre has somiat i pel qual has lluitat des de l'adolescència i saps que tu hi vols ser, que tu ho vols veure, que tu ho vols viure i que per res del món no t'ho vols perdre i que encara hi pots aportar el millor de tu per ajudar a aconseguir-ho. I treus, des de la feblesa física, la vulnerabilitat del moment, la fragilitat psicològica, tota la força de voluntat que ha fet que, al llarg dels anys, te'n sortissis, de situacions dures, complicades, gairebé impossibles. I ho has resistit tot, com faràs també ara.

No tens paraules per agrair la professionalitat del personal sanitari, en tota l'escala jeràrquica. I t'adones que no és només una qüestió de ciència, sinó també d'humanitat. Des del zelador que no et coneix de res, fins a la cap de cirurgia, hi trobes delicadesa, sensibilitat, atenció, complicitat, afecte i, fins i tot, tendresa i, ni un sol moment, sents ferida o envaïda la teva intimitat. Et sents privilegiat no tan sols pel tracte que tenen amb tu, que veus que és idèntic al que tenen amb els altres pacients, sinó de poder viure en un país amb un personal d'aquestes dimensions. Tenim una sanitat pública excel·lent, per la gent que la fa possible, però amb mancances pressupostàries que en mantenen les limitacions. Per això ha de ser prioritari la inversió en el sistema públic de salut i fer front als aspectes bàsics de la quotidianitat dels professionals: salaris, torns de treball, escassetat de personal, modernització del material, millores tècniques i sales de reanimació amb boxs individuals.

Quan veus que, sempre amb la bossa del drenatge i el pal d'on pengen sèrums i tubs de tota mena, ja pots començar a caminar pel passadís, tot adquireix una dimensió nova i esperançadora. I ja pots rellegir Tots els camins duen a Roma, de Gaziel, Desmudats i a les golfes, de Josep Vallverdú i El parlar de Cambrils, de Pere Navarro, on llengua i infantesa acaben sent l'única pàtria veritable, encara capaç de commoure't. I et surt el filòleg que duus dins, la consciència de Països Catalans, quan, fixant-te com parla el personal sanitari que treballa aquí, a més de l'accent del Camp de Tarragona, sents el del Priorat i el de les Terres de l'Ebre i el del País Valencià (Benissa, La Font d'en Carròs, Xàtiva, Rotglà i Corbera, Silla i Vilafranca) i de Menorca (Ciutadella) i tota la riquesa dels sons diversos es fonen en una llengua única, comuna i compartida.

Acabes d'iniciar la convalescència a casa, en hospitalització domiciliària, sabent que tens un llarg camí per endavant. I et sents del tot solidari, còmplice, empàtic, amb la gent que ja ha passat pel mateix tràngol pel qual tu ara passes o bé que ara hi són o bé que hi seran en el futur. Mai no es pot oblidar que, per devastadora que hagi estat la tempesta, al final sempre acaba sortint el sol, amb la seva llum, calidesa i invitació a la vida. Amb els excel·lents professionals que tenim i, també, amb la nostra decidida voluntat de viure, ens en sortirem com me n'he sortit jo ara. Els animo, a tots ells, per complexa que sigui la seva situació, a mirar el futur no sols amb esperança científica, sinó també amb valentia personal. Els desitjo, a tots, el millor, el mateix que em va desitjar a mi una infermera quan vaig abandonar l'UCI, amb un somriure franc de complicitat, mentre se m'acostava i em xiuxiuejava: Salut i República!