No ens agrada fer cua al supermercat, ni tampoc aguantem dos minuts de retard del bus. Això d'esperar el torn ens rebenta. Esperar, en definitiva, treu el pitjor de cadascú de nosaltres. No va amb la nostra espècie. I si bufem quan no ens hi va la vida, quan ens toca la salut la cosa agafa una altra dimensió. En tots els sentits. Quan ens toquen la salut les presses són més presses. I de tanta impaciència ens fa un ai al cor. Volem ser atesos a la primera, els nostres mals són més mals que els del pobre senyor del costat. I si la cosa es complica, ni sentir-ne a parlar de la llista d'espera.

Llavors és quan pensem que una assegurança privada és la solució a tots aquests mals. Pagant Sant Pere canta. Però no sempre a gust de tots. Perquè encara que paguem dos cops, ningú ens assegura la vida. Un cas recent. No era de vida o mort, però amb l'assegurança era més ràpid. Fins aquí tot bé. Per la resta, el mateix que a la seguretat social. O pitjor. I a sobre, sense estalviar allò que ens molesta tant o més que l'espera. Que ens facin perdre el temps i que ens prenguin el pèl.

Trucades eternes per aconseguir l'autorització de la mútua, desentesos constants entre la clínica i l'assegurança. Que si és un tipus d'operació uns, que si és un altre, els altres. Nit d'hospitalització inclosa, quan la intervenció no la requeria. Un seguit de despropòsits amb més de deu trucades entremig, perdent temps i paciència. Professionals a l'altra banda més i menys encantadors i una doctora que dona tot el sentit a la frase "visita de metge". I aquí és on anem a parar, en aquest sistema de baix cost que no deixa a ningú content.

Fa anys, i amb la pandèmia encara més, que sentim les reivindicacions dels professionals de la salut. Pocs recursos, hores de més, cansament i sous més aviat justets. Un desgavell en general que afecta a uns i de retruc als altres. Però quan topem amb la privada, a la que paguem de més per sentir-nos més protegits, les excuses ens serveixen menys. Cada cop som més els que invertim en salut extra i més els que ens sentim desprotegits.

En una enquesta recent, un 66% els professionals de la privada deien no sentir-se ben tractats per les companyies asseguradores. Ni econòmicament, ni laboralment. Com a la seguretat social, vaja. El sector també denuncia la poca informació que es dona al que contracta. Allò de la lletra petita. Tota la raó. Però, i jo, quina culpa en tinc? Cal una regulació urgent del sector. Dignificar-lo per dignificar-nos com a pacients. El departament de Salut és responsable de la pública i també de la privada. Quan parlem de salut ens afecta a tots, vingui d'on vingui. Si paguem més volem que es noti. Perquè amb això no s'hi juga. Paciència tota, al supermercat i al transport públic, però cap espera quan es tracta de salut.