Diumenge passat vaig visitar un amic al manicomi. Pensava que m'impressionaria negativament, però el vaig trobar en un entorn saludable, tenint cura d'un jardí, supervisat per un infermer de cabells blancs que semblava el Pare Noël en contracte temporal. Tot i la sedació que feia que el meu amic estigués distant, vaig concloure que allí estava més bé que en ple episodi maníac descontrolat, destruint-se a ell mateix i a la gent que l'estima. Vam jugar al futbolí, vam prendre una tassa de te, vam conversar sobre el Bé i el Mal. No he dit una dada important, el meu amic és al hospital públic Forston Clinic de Dorchester, a Anglaterra. Primer món.

Les casualitats de la vida van fer que aquell mateix dia, en arribar a casa, rebés el mail desesperat d'un grup de famílies catalanes de nens autistes. Volien que es fes difusió de la seva situació injusta en un teòric estat del benestar. No tenen on deixar els seus fills adolescents amb deficiències mentals greus. No hi ha ni hospitals ni residències ni cap solució per part de l'Estat i, quan dic Estat, incloc totes les estructures de l'Estat, des de les locals a les espanyoles, passant per la Generalitat. No hi ha més remei que anar a la privada i són molts els qui no s'ho poden permetre. Tercer món.

Sí, és cert que aquí tenim una Seguretat Social que fa meravelles. Tenim hospitals punters en investigacions internacionals, tenim un servei d'infermeria eficient i cordial (aspecte importantíssim) que ja el voldrien els anglesos, però per a la Salut Mental no hi ha prou recursos. Encara pesa un estigma molt enquistat, com si no haguéssim superat aquells temps en què les famílies amagaven els seus tarats de portes endins.

L'excusa que no hi ha calers no la podem admetre. No és certa. Patim un problema de salut col·lectiva que no s'aborda amb prou fermesa: la corrupció, i això té les seves conseqüències. Us recomano que mireu el 30 minuts titulat Herois. La pregunta que queda surant a l'aire després del reguitzell de casos de robatori que s'hi exposen -i dels molts altres que van sortint als diaris- és què podem fer per evitar aquest càncer que mina el nostre Benestar Social. Per què no es castiga de manera exemplar als qui han robat? Per què no es recuperen els diners en benefici de les seves víctimes (que, en part, som tots). Per què no es premia la conducta exemplar dels qui han fet les denúncies? No hauria de ser tan complicat com ens volen fer creure. Ens hi juguem molt, massa, la possibilitat de donar resposta als col·lectius que ho necessiten. Més: la nostra capacitat per continuar creient en la societat justa que ens mereixem.