Dilluns matí. Comença la setmana amb un titular alarmant: "Salut proposa incentius perquè els metges donin altes". Unes hores més tard i unes quantes reaccions després, el Departament de Salut va recular i fins i tot afirmar que aquesta proposta no estava sobre la taula. Ara bé, el titular de primera hora del matí era creïble i plausible, i de fet, no és descartable, perquè la realitat i les decisions preses pel govern actual, però també pels anteriors, han servit per mercantilitzar la nostra salut. Han anat deixat molletes de pa al llarg dels anys en totes les seves decisions.

Primera. Com fa molts anys que explica la Plataforma d’Afectades per l’ICAM i l’INSS (PAICAM) els criteris economicistes amb els quals opera l’institut responsable d’avaluar les incapacitats temporals i permanents ja estan recollits en els seus acords amb el seu homòleg espanyol. De fet, ve de lluny, i ja el 2016 l’aleshores conseller va reconèixer que en el conveni existent hi havia una sèrie d’incentius econòmics que contravenien la funció assistencial, és a dir, ras i curt: hi havia criteris economicistes. Nou anys després aquesta clàusula continua al conveni i tots i totes coneixem algú que després d’exàmens i tribunals mèdics ha hagut de tornar a la feina malgrat problemes de salut persistents o que contra el criteri mèdic ha rebut per SMS l’alta mèdica de la Seguretat Social sense cap mena d'explicació.

Segona. En el marc de la salut laboral són les mútues i no el personal mèdic de l’Atenció Primària qui estableix quines són les baixes que s’han de vincular a malalties laborals. I clar, qui paga i decideix les mútues laborals és l’empresa que contracta el treballador. Aquestes mútues, que són privades, cobren per treballador i no per intervenció, visita o tractament, per tant, en la seva clara voluntat de maximitzar els seus comptes de resultats busquen que siguin poques les baixes vinculades a malalties laborals. I mentrestant, és l’Atenció Primària la que ha d’abordar la manca de diagnòstics clars i els tractaments vinculats.

Tercera. No contents amb el rol preponderant de les mútues laborals, fa uns mesos es va consolidar un acord entre mútues laborals, govern de l’Estat i sindicats majoritaris per traspassar a les primeres la gestió de les baixes, laborals o no, vinculades a traumatologia. Una mesura privatitzadora sota l’argument d’eficiència que renuncia a enfortir el sistema públic sanitari.

Quarta. La decisió de nomenar consellera de Salut una persona que té intervencions públiques menystenint els treballadors sanitaris públics quan era gerent de l’Hospital del Mar i acumulava protestes per les condicions laborals del personal sanitari. O una consellera que en seu parlamentària i ja exercint com a responsable del sistema sanitari públic comparava la festa major del poble (amb l’orgull de les desenes de comissions populars de festes que existeixen arreu del país) amb el sistema sanitari públic, mostrant un menyspreu absolut ja no només pels treballadors públics sinó també pels usuaris de la sanitat pública.

Cinquena. Fa anys, molts anys, que govern rere govern parla de la importància de l’Atenció Primària, però fa exactament els mateixos anys que cap govern ha prioritzat de manera real la porta d’entrada al sistema sanitari públic. Ni pressupostàriament, ni atorgant-li la capacitat d’intervenció que hauria de tenir en detriment de les mútues laborals o del sistema hospitalari, ja que la prioritat hauria de ser la prevenció.

Sisena. La supeditació dels governs catalans a la voluntat de Foment del Treball no només es veu amb decisions com l’ampliació de l’aeroport, del port o la voluntat de fer uns jocs olímpics, sinó que també quan per abordar les regulacions de salut laboral tenen més pes els empresaris que el personal sanitari.  Parlen molt d’absentisme laboral i en responsabilitzen els treballadors, mentre les condicions laborals o personals que dificulten el bon desenvolupament de les seves tasques queden relegades a un segon terme. I és que de l’anècdota n’han fet la norma, i així, és més important fiscalitzar el treballador que no abordar políticament els determinants socials de la salut que tenen un impacte directe en les condicions vitals de les persones, i d’això, aquests mesos amb el desgavell i despropòsit de Rodalies en tenim sobrada experiència. Tot plegat respon a la lògica neoliberal d’enfrontar treballadors entre ells per no apuntar als veritables responsables de les decisions polítiques i econòmiques.

El bombardeig de notícies, propostes i arguments que expliquen que és culpa del treballador si està malalt, que responsabilitzen el personal mèdic de l’Atenció Primària d’atendre’ns màxim en 10 minuts, si tenim sort, o que repeteixen que es tracta de gestionar de manera eficient, l’únic que busca és debilitar el sistema públic universal que atén a tothom per igual sigui quin sigui el seu compte corrent, la seva situació laboral o el seu origen. Volen que per esgotament renunciem a allò a què tenim dret, que és de totes i tots i que s’ha construït com a conquesta dels treballadors i treballadores.

Dilluns el Departament de Salut va haver de tirar enrere una proposta, però una societat saludable no és la que viu en absència de malaltia, sinó aquella que fiscalitza i protesta davant els gestors del neoliberalisme i proposa col·lectivament remeis per la comunitat.