Aquest estiu no s’ha quedat, després de tot, sense música en directe, i veiem com molts artistes autòctons se les ha anat enginyant per colar-se en el cartell d’algun festival o festa major. Cal celebrar-ho: vam patir molt, aquell cap de setmana del 17 i 18 de juliol, quan totes les mirades buscaven el vist-i-plau d’un organisme un xic fantasmagòric, el Procicat. Però no podem prendre les imatges de Sopa de Cabra, Manel o Amaral saltant de festival en festival com a unitat de mesura. Ara mateix, la música en directe sofreix en silenci, i només és qüestió de temps que ho faci d’una manera més sorollosa.

Els festivals d’aquest estiu són sobretot mostres de suport als treballadors i gestos perquè la maquinària no s’aturi, però els números són incerts i difícilment sostenibles. La pitjor part se l’enduen les sales, tancades i barrades, i albirant els pitjors malsons per a la nova temporada.

Com que ningú sap quan durarà la pandèmia, cal buscar solucions per al mentrestant i mirar d’adaptar-nos-hi, perquè si el sector frena en sec, qui sap en quines condicions tornarà a caminar arribat el moment, quan arribi. Només els cantants i grups de gran abast popular, els que omplen (o omplien) un Palau Sant Jordi, poden permetre’s aturar-se i esperar el moment en què aquest espant hagi quedat enrere, encara que estiguem parlant d’un any, de dos anys o dels que calguin. Són els altres artistes, la immensa majoria, els que ara se la juguen.

És pertinent preguntar-nos si, ara més que en cap altre moment, el pes de la responsabilitat per la supervivència de la música, més enllà dels grans noms, ha de recaure en exclusiva en els agents privats; en les promotores i les oficines de management. Si ens sembla bé que l’existència d’artistes no ‘supervendes’ depengui en exclusiva d’empreses que viuen i viuran amb l’aigua al coll i que prou feina tindran a mirar de salvar els mobles recorrent als noms més populars que puguin tenir a mà. Perquè si els concerts d’artistes comercials es complicaran, més encara ho faran els altres, i aquests no podran esperar. I si existeixen les responsabilitats culturals d’abast públic, no haurien de reposar únicament en iniciatives privades.

¿Què podem oferir a aquests agents perquè puguin continuar fent els seus festivals i obrir-los al conjunt de l’escena? Cal començar a parlar d’enteses entre els promotors i administracions? Si és que tot plegat ens importa, és clar. Si el paisatge musical del país tendeix a desertitzar-se perquè als programadors no els surten els números i només ofereixen ‘triunfitos’ i apostes per quadrar els comptes més elementals, ho hem d’acceptar tal qual perquè el poble així ho ha volgut? 

No són pas preguntes retòriques. Podem arribar a pensar que sí, que ho trobem bé, perquè si una manifestació cultural no aguanta per si mateixa, val més que plegui, i que una minúcia com ara una pandèmia planetària no és excusa per fer-ne una excepció. És una posició com una altra. Però cal tenir present quines en serien les conseqüències. Pensem-hi: en sortiria un món millor, o més pobre? Anem cap a un temps en què haurem de parlar-ne, i decidir si la cultura i la música mereixen que entre uns i altres, sector privat i públic, s’arremanguin per mirar de salvar-les.