Hi ha dates, en la vida dels pobles, que acaben esdevenint un referent col·lectiu, marcat amb un senyal particular al calendari. En el cas de les Illes Balears una data clara és el 29 de setembre de 2013, quan, simultàniament, a les quatre illes, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, van viure les manifestacions més importants de la seva història. Una onada humana va pintar de verd els carrers i les places amb més concurrència de les Balears, en un gest comú de resposta, afirmació i projecte de futur, davant les agressions reiterades del govern presidit per José Ramón Bauzá, llavors al PP, ara eurodiputat pel predifunt Cs.
 
Aquella mobilització conjunta, sense precedents anteriors per la magnitud de la protesta, va ser el resultat d’un treball previ de persones i entitats diverses, no sempre fàcil, que ja venia de mesos abans, amb molts centenars de persones implicades, que, progressivament, havien anat confluint en una resposta cívica unitària enfront d’un govern del qual l’allunyaven les accions i les maneres, les formes i el fons. Aquell alçament civil, amb un missatge clar i entenedor per tothom, va acabar enderrocant Bauzá a les urnes, dos anys més tard. Que, ara, els seus hereus (PP+Vox) tornin a governar, hauria de fer-nos reflexionar per què quan l’esquerra governa acostuma a abandonar el carrer i la mobilització social i, sobretot, dubta tant, a diferència de la dreta, a l’hora d’aplicar el programa electoral amb el qual ha aconseguit el suport popular.
 
El govern del PP s’inventà un TIL (Tractament Integrat de Llengües) amb el pretext purament propagandístic de facilitar als alumnes un coneixement equilibrat de català, castellà i una tercera llengua estrangera, pretesament l’anglès, si bé aquest idioma ni tan sols s’esmentava. En realitat, sota l’aparença atractiva d’una modernitat amable, qui en sortia directament perjudicat era l’ensenyament del català i el funcionament general dels centres educatius, als professionals dels quals es tractà amb una barreja d’autoritarisme, arrogància i menyspreu, mentre es promovia un desgavell lingüístic contra l’idioma propi de les Balears, l’únic beneficiat del qual era l’espanyol.
 
La revista L’altra mirada, publicació de les Fundacions Darder Mascaró, dedica el seu darrer número a estudiar en perspectiva el moviment que culminà en la jornada del 29 de setembre de 2013, ara fa deu anys. Rica en anàlisis i reflexions, amb una notable varietat de col·laboracions procedents de totes les illes, s’hi fa esment especial en el paper capdavanter jugat per la comunitat educativa, mestres, associacions de famílies d’alumnes i alumnes, així com per l’Obra Cultural Balear, que cedí el seu NIF per poder obrir un compte per a la caixa de resistència, ja que els sindicats d’ensenyament havien convocat una vaga.
 
El desgovern Bauzá va emprendre una autèntica guerra contra el català, més enllà de les fronteres estrictament escolars. Així, suprimí els drets lingüístics dels consumidors presents a la llei dels consumidors; eliminà el requisit de català a la funció pública; deixà de convocar anualment el ple del Consell Social de la Llengua Catalana per desactivar-lo a la pràctica; modificà la llei de normalització lingüística per promoure-hi els topònims bilingües, mesura que només prosperà a Maó amb govern del PP; va fer sortir el govern Balear de l’Institut Ramon Llull, amb el consegüent perjudici a l’exterior per als creadors balears de tots els llenguatges de la cultura; tancà la ràdio Ona Mallorca i TV Mallorca, vinculades al Consell de Mallorca, que emetien íntegrament en català, i introduí un llibre d’estil als mitjans públics, amb unes mesures de dialectalització tan estúpides que provocaren el rebuig dels professionals.
 
Més enllà de la llengua i els símbols, el govern del PP, amb la gestió més reaccionària que es recorda, va promoure la privatització desfermada de tot el que tenia al seu abast, de manera que les retallades van afectar, principalment, el sistema educatiu i la prestació de serveis socials, amb una retirada del suport al coneixement científic. La sanitat també va veure-se’n afectada, mentre es pretenia prestigiar la sanitat privada, en detriment de la pública, a la qual es reduïa el nombre de professionals, amb uns horaris d’atenció al públic forassenyats, instauració del copagament en serveis i medicaments, etc. Com a expressió màxima d’aquesta política antipopular del desgovern popular, s’arribà a anul·lar el Consell Econòmic i Social de les Illes Balears, deixant en mans de la gent la gestió quasi exclusiva de la crisi econòmica, tot mantenint-ne el seu executiu al marge.
 
Els mestres, a través de l’Assemblea de Docents, hi plantaren cara, alguns foren suspesos de sou i feina, els llaços de la rebel·lió van començar a estendre’s per les quatre illes i d’altres, com l’IES Marratxí, fou qui encapçalà la revolta i, en reconeixement a aquest paper capdavanter, foren els de Marratxí els que obrien la manifestació unitària del 2013, amb el lema “Contra la imposició, defensem l’educació”. Jo no vaig voler perdre-me’n l’experiència i vaig acudir-hi per manifestar-me també pels mateixos objectius. Allà, tots dos amb samarreta verda, vaig saludar Ximo Puig, llavors a l’oposició a València, i vaig fer tot el recorregut pel centre de Palma al costat de l’amic i historiador Pere Fullana, tot saludant coneguts i companys de tants anys que tenyien de verd la capital, mentre des dels balcons s’aplaudia els manifestants i tot era una festa, amb més de 120.000 persones omplint els carrers de Ciutat.
 
Fou una acció perfectament coordinada a les quatre illes, tenaç, combativa i optimista que aconseguí el resultat essencial: fer fora el mal govern i revertir les mesures antipopulars i antinacionals, en les legislatures següents. Però ja hem apuntat abans que no podem badar, ni tan sols quan figura que manen els “nostres”. Tenir viu l’esperit crític i neta la samarreta verda, per si de cas, sembla un requisit imprescindible per garantir qualitat de vida material, democràtica i cultural.