Si algú pensa que no veurem a Pedro Sánchez altre cop a la Moncloa, s'equivoca. Sis anys fora de casa pesen molt, sobretot per a qui sent la terra i la pàtria com quelcom de sagrat. Els 6 anys d'absència sens dubte han estat determinants en el canvi d'estratègia del president Puigdemont, avui paradoxalment el diputat ras que lidera Junts, malgrat tots els càrrecs orgànics que hi hagi al partit.

Però encara és més important el fet que per primer cop i malgrat el seu petit resultat electoral (Esquerra Republicana baixava, ells pujaven i s'han quedat a la mateixa alçada del camí), en les eleccions del 23-J Junts hagi esdevingut la clau de volta del sistema polític per efecte de l'aritmètica electoral i també gràcies a la prèvia rendició de l'altre partit independentista, que va sortir massa d'hora a dir que recolzaria el candidat socialista enfront del "perill" que PP i Vox no arribessin a la Moncloa.

Un sistema polític, l'espanyol, del que, per cert, Puigdemont renega, com palesa la seva defensa d'un eventual unilateralisme que, com a crida a la mobilització l'11 de setembre, tampoc va malament, sobretot si camufla la realitat: que ja està tot el guió escrit, que Pedro Sánchez serà investit president del govern espanyol gràcies als vots de qui fins fa quatre dies eren considerats uns empestats que renegaven del PSOE tant com del PP i als que han traït recentment per fer alcalde Jaume Collboni. Que de dir que l'amnistia té encaix en el nostre estat de dret ja s'encarregaran primer les veus dels juristes de part, després la majoria parlamentària i finalment el TC, convenientment afinat, com, per altra banda, farien també els seus adversaris si tenen oportunitat.

Les necessitats de pacte ho aguanten tot. El PP, que inclou Vox en el seu govern a Múrcia i al mateix temps es plantejava parlar amb Junts, quan ha vist la cridòria en les peticions de Puigdemont ha albirat la possibilitat que Sánchez s'ho repensi, però ha de saber que és una quimera creure que deixarà escapar la possibilitat de continuar configurant les institucions que necessita per a quan el PSOE sigui a l'oposició. I dic "el PSOE", perquè més que governar necessita assegurar que qualsevol alternativa a la seva esquerra no sigui mai més que una comparsa, el que ha estat des de la transició i que a hores d'ara serà molt més fàcil per la manca de consistència política de la seva actual líder. Es podran comptar els partits estafats en aquesta jugada, però als seus protagonistes tant els hi fa. Són al principi de la llista, entren segur en el repartiment de la teca. La ciutadania sempre queda en darrer pla.