Si Pedro Sánchez tingués bons assessors, li recomanarien que llegís "El Príncep" de Maquiavel. Més que res, perquè fruit d'aquesta lectura aprendria que l'arma més efectiva de la política és ser imprevisible i no tancar-se portes. Si hagués seguit aquestes recomanacions, tindria la presidència del govern espanyol a l'abast de la mà. Però, a no ser que estiguem al davant d'un prodigi de l'estratègia, i que hi hagi pactes ocults que ara són imperceptibles, això és difícil que passi. 

El candidat del PSOE va tancar-se, fa temps, dues portes que hauria d'haver deixat obertes. La primera, la de Podem. Ho tenia tan fàcil com aplicar la recepta socialista de tota la vida, la de prometre coses que la realitat acaba torpedinant. Ho va fer el seu mirall, José Luis Rodríguez Zapatero, amb l'Estatut. I bé que li va anar. Si Sánchez hagués dit que faria tot el possible per escoltar el que vol la majoria de catalans, ara tindria la investidura a tocar. 

La segona porta que es va tancar va ser la del PP. Alguns pensaran que estava obligat a fer-ho, però la sociologia espanyola és diferent de la catalana, i el PSOE és la recepta socialdemòcrata que, des de la transició, ha estat l'alternativa d'ordre als populars. Si no hagués menystingut Mariano Rajoy, és possible que el de Pontevedra hagués acabat fent un pas enrere pel bé comú a canvi d'una jubilació daurada, com va fer Zapatero. Però, encara que a molts els costi d'entendre, Rajoy té amor propi, té una part espanyola que el convida a fer un cop de puny a la taula. I fa temps que l'ha fet.