L'article es podria haver titulat Gay de Montellà, Rosell, Molinas, Ferrer Salat, Guardiola, Faus, Piqué, Alemany, Brufau, Lara o Cuatrecasas. Qualsevol dels homes (cap dona) que en algun moment des que aquest columnista de cabells blancs té records, ha parlat pomposament en nom "dels empresaris catalans". Que no se m’enfadi Josep Sánchez Llibre, doncs. Simplement li ha tocat cedir el nom per al titular perquè és ell qui avui remena la cua al capdavant del Foment del Treball Nacional i fa veure que influeix. Ell és, avui, la metàfora d’una impotència i una decadència que s’arrossega des de fa dècades: la d’una presumpta classe dirigent que ha fracassat en la defensa dels interessos econòmics més elementals del país.
 
Observem el caos de Rodalies de l’últim mes, per exemple. Dècades de desinversió i desinterès mentre els impostos dels ciutadans de Catalunya se n’anaven (i se’n van) a millorar la xarxa ferroviària de proximitat espanyola i a convertir Madrid en el hub de l’alta velocitat peninsular. Quin estat de la Unió Europea tracta així la seva segona àrea urbana i primera regió industrial? Centralisme espanyol, sí, però no només: també inoperància de les elits catalanes. Algú creu que els empresaris del nord d’Itàlia es deixarien fer això per Roma? Algú pensa que les organitzacions empresarials de Baviera i Baden-Wurttemberg li permetrien aquest maltractament al govern central de Bonn? Els grans empresaris catalans no pinten res a Madrid. No són capaços ni tan sols de garantir que, al 2022, els seus treballadors arribin puntuals a la feina en tren.
 
Donen lliçons i renyen els polítics catalans, però es fan petits així que trepitgen la Castellana i són irrellevants davant del BOE. Estan en contra de la independència, però són incapaços d’aconseguir que, dins d’Espanya, Catalunya sigui tractada com es mereix. Es lamenten de la pèrdua de pes del país, però es venen les empreses industrials i posen els diners en el turisme i el totxo. Prediquen contra el rupturisme, però obliden que si ells haguessin actuat a temps contra la decisió d’estat de crear la turboaspiradora madrilenya, el procés probablement ni tan sols hauria començat. Potser són bons engreixant el patrimoni familiar, però com a classe dirigent d’un país, ni tan sols d’una regió, són molt dolents.
 
Catalunya té una política més aviat justeta, estem d’acord en això. Però aquesta no és l’única pota que falla i fa ballar la taula. El món s’està complicant molt i, dins o fora d’Espanya, com a país afrontem reptes locals i globals de primeríssim ordre. Seria convenient que tothom fes un esforç per elevar el seu nivell d’autoexigència i fer molt millor la feina que li toca fer. Ara mateix molts pocs col·lectius estan en condicions de donar lliçons de res a ningú. I la nostra elit empresarial no és precisament un d’ells.