Demà celebrarem Sant Jordi i, malgrat que cau de ple en Setmana Santa, no tinc cap mena de dubte sobre si serem molts o pocs els qui anirem a passejar entre les parades de roses i de llibres. Serem molts, comprarem moltes roses, comprarem molts llibres i acabarem el dia proclamant, per enèsima vegada consecutiva, que els catalans hem sabut inventar-nos una festa tan especial que és la millor festa possible de totes les que fem i desfem durant l’any arreu del país. No cal dir que si el temps acompanya, cosa que esperem, la festa encara sortirà més rodona i parlarem d’èxit.

Els ingredients d’ordre personal i col•lectiu –amor, cultura i país– que combina la festa tenen tanta força que no deu guanyar-nos ningú, o gairebé ningú, en el rànquing de les celebracions màgiques universals. L’expectació dels nens esperant a plaça el cavaller que derrota el drac i salva la princesa és, senzillament, indescriptible. L’emoció que senten els adolescents i els joves enamorats quan es regalen –la mirada dolça, el cor bategant– la primera rosa o el primer llibre no compta encara amb les paraules adequades. La il•lusió renovada que pessigolleja les persones diguem-ne madures –i que són els pares o els avis d’aquests infants i joves– davant el devessall d’alegria que inunda la jornada del matí al vespre continua revelant-se totalment enlluernadora. Els catalans hem sabut dotar-nos d’una festa sense parió i podem, si cal, presumir-ne sense cap recança.

No podem presumir, en canvi, de viure el millor moment sociopolític, sinó tot el contrari. Catalunya continua doblement acorralada per un drac de dos caps, que vol dir per enemics de dintre i de fora de casa, i no hi ha manera de sortir-nos-en. Els polítics espanyols, d’una banda, no es cansen de saquejar-nos econòmicament i moralment, amb tanta voracitat que fins i tot es neguen a pagar-nos els deutes, i, de l’altra, una bona part de la classe política catalana, tal com va demostrar l’episodi de solemne covardia escaigut la setmana passada al Parlament després de l’exitosa consulta sobiranista de Barcelona, s’arronsa i ajorna sine die la defensa decidida del país malgrat els innombrables i humiliants envits del cap més furiós del drac que ens devora l’ànima i la butxaca des de fa segles.

El pitjor de tot és que, entre una cosa i l’altra, no veiem per enlloc el cavaller Sant Jordi que Catalunya necessita. Pensem, i desitgem encara més, que un dia o altre es presentarà amb la llança ben punxeguda, però no sabem quan. Aquest dissabte, de moment, tampoc no el veurem, ja ens en podem fer el càrrec. El que veurem aquest Dissabte Sant serà l’arribada a plaça d’un Sant Jordi dalt d’un cavall coix i sense llança. Sense la llança que dies enrere, no se sap ben bé com, va perdre a l’interior de la màxima cambra política catalana i encara no s’ha pogut localitzar entre les fileres dels escons que ocupen els nostres diputats.

Passen els dies i ningú troba la llança perduda de Sant Jordi. Sembla que Algú es va afanyar a entaforar-la en algun amagatall suposadament segur. Es va ben equivocar. La seva recerca continua i, com que no pot ser gaire lluny, finalment sortirà.