Cada any, quan s’acosta el 23 d’abril, reapareix la pulsió de reduir Sant Jordi a una efemèride neutra, amable i intercanviable: el “Dia del Llibre”, o encara més: el “Día del Libro”. Enguany, la polèmica generada per les declaracions de l’escriptor Eduardo Mendoza no és una simple extravagància retòrica. No és una boutade. És un símptoma d’una voluntat persistent de diluir la catalanitat d’una de les expressions culturals més singulars de la nació catalana.

La tesi segons la qual Sant Jordi “no té res a veure amb els llibres” és, en el millor dels casos, una simplificació històrica; en el pitjor, una operació simbòlica. La força del 23 d’abril no rau en la puresa acadèmica del seu origen, sinó en la capacitat que ha tingut la societat catalana d’entrellaçar tradició, llengua, indústria cultural i espai públic en una celebració cívica única al món. El miracle no és que el patró dels cavallers coincideixi amb el dia del llibre, sinó que Catalunya hagi convertit la literatura en una festa popular de masses.

Fa anys que institucions de l’Estat intenten reinterpretar aquesta singularitat en clau espanyola o global, sovint esborrant-ne el subjecte cultural que l’ha feta possible. L’Instituto Cervantes promou arreu el “Día del Libro”, el “Dia de Cervantes” o inclús el “Día del idioma español”, i sistemàticament ha contraprogramat o invisibilitzat iniciatives de les comunitats catalanes a l’exterior que organitzen Sant Jordi com a actes de projecció de la llengua catalana.

Aquesta tensió no és anecdòtica. Quan es descontextualitza Sant Jordi, quan es presenta com una celebració abstracta del llibre sense arrel territorial, es produeix una apropiació simbòlica. El 23 d’abril deixa de ser una expressió d’una cultura concreta per convertir-se en una efemèride neutra, assimilable a qualsevol altra jornada promocional de la lectura.

La paradoxa és evident: el món admira Sant Jordi precisament perquè és una tradició catalana. Les imatges de carrers plens de llibres i roses, la centralitat de la llengua catalana en l’espai públic i la complicitat entre lectors, autors i llibreters constitueixen un ecosistema cultural difícilment replicable. Si s’elimina el subjecte —Catalunya—, s’afebleix també l’interès universal que desperta la festa.

La qüestió de fons no és terminològica. Ningú discuteix que el 23 d’abril sigui també el Dia del Llibre, ni que la literatura sigui patrimoni de la humanitat. El que està en joc és si aquesta universalitat s’ha de construir a partir de la pluralitat de cultures o a costa d’esborrar-ne les especificitats.

Sant Jordi és un exemple de com una nació sense estat pot projectar-se al món a través de la cultura. Per això incomoda. Per això periòdicament reapareixen veus que en qüestionen el nom, el sentit o la legitimitat simbòlica.

No és una boutade. És una disputa pel relat. I en el relat del 23 d’abril hi ha molt més que llibres: hi ha llengua, hi ha memòria, hi ha comunitat. Hi ha, en definitiva, la voluntat d’existir culturalment davant d’un món que sovint prefereix les etiquetes uniformes a la riquesa de les identitats concretes.

Qui redueix Sant Jordi a un genèric “Dia del Llibre” potser pretén fer-lo més universal. El que acaba fent, però, és fer-lo menys català. I sense catalanitat, Sant Jordi deixa de ser allò que el fa excepcional.

La bona notícia és que és una batalla que tenen perduda des de l’inici. La força tel·lúrica de la Diada de Sant Jordi, de la Festa del Llibre i la Rosa, és senzillament imbatible.