Visca l’amor, avui és sant Valentí! I la gran majoria dels que em llegiu, pensareu: I què? a mi m’importa una merda!

A mí també (mal parlats), però, d’alguna cosa hem d’escriure no? El què no faré és ser tan ordinari per comentar mil bestieses sobre la petita de can Borbó i la seva passejada, sobre la seva indecència monàrquica o sobre el seu amor alt, fort, lladre i culé. Avui no, avui em sento rosat, ensucrat, enamorat i emmirallat als ulls d’una fada de conte, avui em sento encara més dolç que sempre, com un pastís de can Puigdomènech o de ca l’Espinasa o de can Torres. Em sento més flonjo que un coixí en forma de cor farcit de plomes d’agaporni, més sincer que la medalla de l’amor (hoy te quiero más que ayer pero menos, uiii, mucho menos que mañana); més friki que un tatuatge amb el nom de la meva “churry” o que el gat de la sort dels xinesos (que per cert és una tradició d’origen japonès). Fins i tot us diria que avui m’he llevat tan lligat a l’amor com... com us ho diria?.... com en Joan Garriga ho està al bombardeig o l‘Assumpta Montellà a la maternitat d’Elna... que ja és estar lligat.

Diu la llegenda que sant Valentí és el patró dels enamorats perquè coincideix en el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se (a follar, vaja, siguem clars) i també diuen que l’església s’oposava en aquesta festa (aquests sí que són uns autèntics “pajarracus”) per considerar-la una festa pagana.

En aquest país, i sense deixar el tema ocellaire, Sant Jordi mata dos ocells d’un tret: assassina al meu estimat drac i a Sant Valentí, encara que, amb els anys i gràcies (de res) a l’ànim de lucre i a potents campanyes comercials, en Valentí reneix i torna a ser a cada cantonada, a Tele 5, a dins de la ràdio o amagat en un pastís lluent i cursi. Ara bé, atenció, a tots aquells que penseu que l’invent és ianqui i que aquí només hi ha lloc per l’assassí de dracs, heu de saber que hi ha un poema del segle XV, una cançó amorosa en català i que es canta "en l’alegre dia del noble sant Valentí". Ai senyor, ara sembla ser que la diada de Sant Valentí podria ser, quina vergonya, una tradició catalana.

Apa doncs, endavant i voleu com gavines de la riera, passegeu com coloms de la Porxada i folleu com pardals de la Corona que avui és Sant Valentí i floreix el romaní (refrany popular per fer-vos més savis encara).